Avui fa tres anys que ens va deixar un dels aficionats més emblemàtics del FC Barcelona: Jaume Llauradó. Vicepresident de l’entitat sota el mandat de Joan Gaspart i candidat a les eleccions de 2003, va destacar per la seva contribució al foment del barcelonisme i de l’esport català amb múltiples iniciatives com el Fòrum Samitier o la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

Una de les primeres iniciatives del Fòrum fou l’elaboració d’un decàleg barcelonista. Llauradó va convidar a sopar un conjunt de periodistes i escriptors, entre els quals es trobava Vázquez Montalbán, per proposar-los participar en un llibre on cadascun d’ells redactés un manament culer per explicar què era i en què consistia el fet de ser barcelonista (Decàleg del culé, Columna, 1992).

A Montalbán, un dels més prestigiosos barcelonòlegs del moment, li va tocar obrir el llibre amb el primer manament: “el Barça és el nostre club”. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta primera prescripció requeria d’una professió de fe. L’escriptor barceloní –partidari de creure en el futbol més que no pas en l’amor, la política o la religió– no tingué cap recança en reconèixer que creia en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, la mítica davantera del Barça de les sis copes, l’equip de la seva infantesa.

Vázquez Montalbán distingeix entre la institució i l’equip a l’hora de valorar el significat d’aquesta creença. En relació al club, afirma amb rotunditat que “si s’és del Barça per la seva Història, s’assumeix tot el que vol dir que el Barça és més que un club”. Un vincle que comporta acceptar el seu valor simbòlic nacional i reconèixer el fet diferencial català.

L’equip, en canvi, pot variar segons la memòria sentimental de cada aficionat, capaç de recitar una alineació completa sense equivocar-se. Tanmateix, més enllà de fílies o fòbies que sovint responen a aspiracions particulars, el primer manament culer obliga a assumir l’equip actual com “el nostre equip”. Fins i tot, acceptant-lo en les derrotes més doloroses i inexplicables com les del Benfica, el Metz, l’Steaua o les eliminacions a les rondes prèvies de la Copa d’Europa.

Això també implica lluitar per evitar que el Camp Nou quedi envaït per la “immensa tristesa d’una catedral buida” quan es pateix una mala temporada. I, encara menys, deixar la militància barcelonista en mans de grups violents que no pretenen custodiar una memòria sentimental sinó esbravar-se.

En tractar-se d’una comunió més simbòlica que no pas personal, l’adhesió de l’aficionat no pot dependre d’una junta directiva concreta o d’un president determinat. Montalbán proposa el manteniment del compromís amb el club quan hi ha un dirigent contrari a les pròpies idees com “una prova autèntica de pertinença a una comunitat”. Així succeí als anys quaranta quan, malgrat les imposicions del franquisme, s’incrementà el nombre de socis.

Finalment, Vázquez Montalbán elogia el sentit ecumènic del barcelonisme i encoratja els seus seguidors a fer apostolat de la seva fe. Tanmateix, fa una recomanació i un advertiment en relació al procés de globalització. Per tal que la identificació amb el Barça pugui anar més enllà d’una nació o d’una xarxa de penyes disperses per la geografia d’un Estat, considera necessari “tenir cura de les formes i del fons de l’expressió del seu credo”. Però, per damunt de tot, cal evitar la conversió de la institució en una Societat Anònima Esportiva sotmesa a interessos ocults, un fet que suposaria “una desvirtuació del club superior a la que podria representar perdre la categoria a la Lliga”.

Tot i els incomptables títols aconseguits pel Barça en els darrers trenta anys, la multiplicació del nombre d’aficionats arreu del planeta, els milions de seguidors a les xarxes socials i el seu atractiu publicitari, figures com Vázquez Montalbán i Jaume Llauradó ens recorden la necessitat de preservar el barcelonisme identitari. Dos grans culers que van ser fidels al seu club i al seu equip “en la pobresa i en la riquesa, en la salut i en la malaltia” i formen part de la comunió dels sants d’una església barcelonista “que no per ser metafòrica deixa de ser menys existent”.