L’EDITORIAL
Ni la meitat del trajecte
Hem passat tres setmanes de confinament, més suportables per a alguns, una eternitat per a molts, potser per la majoria. No tothom té un pati, una eixida, un jardinet, ni tan sols una terrassa on fer diumenge de tant en tant rostint unes botifarres en una barbacoa més o menys reglamentària. L’esportista disciplinat segueix les pautes que li proporciona el seu entrenador, però la resta de la ciutadania exhibeix majoritàriament algun quilo que ha comprat en aquest 21 dies mentre es pregunta què serà del seu salari, de la seva feina. Això, qui encara s’ho pot preguntar perquè la conserva.
Amb l’estat d’alarma a punt de ser prorrogat per segona vegada, la perspectiva més objectiva de què disposem és que el criteri de confinament es mantindrà com a mínim –i cal subratllar aquesta acotació temporal– tres setmanes més. Tenim tants dies de restricció a davant com els que hem deixat enrere, amb l’estrès psicològic que representa la suma de dies entre quatre parets i la constància cada dia més estesa que hi ha víctimes en l’entorn personal de cadascú. I quan es relaxin les restriccions, tornar a la normalitat ni serà prémer l’interruptor de la llum.
No hi ha consells màgics perquè cada persona i les seves circumstàncies defineixen un món particular. Si de cas, n’hi ha una recomanació universal, que no falla: si no es pot sortir al pati, s’ha de poder respirar profundament a dins de casa. I per omplir els pulmons d’aire no hi ha res millor que fer algun esforç físic. Sempre és preferible que els quilòmetres els recorrin les cames i no les cabòries. Que en situacions com la d’ara en fan, i molts. Salut i paciència.