Emili Rousaud no va tenir una sortida gens afortunada del Barça. Lògicament ferit en les seves aspiracions i conscient que si plega i vol ser candidat li tocarà avalar, va engegar el ventilador amb unes acusacions indefensables basades en deduccions –del tot lògiques, d’altra banda– i qui sap si algun indici, però en tot cas insuficient per sostenir una denúncia per corrupció, també de mal argumentar quan des del dia abans ha estat part de l’organització a la qual denuncies. A més, tampoc ha sabut seleccionar les seves aparicions en els mitjans. De la mateixa manera que fer el passerell a aquests nivells se sol pagar amb una querella, farien bé tots plegats d’arribar a un acord quan toqui, que eviti que la qüestió s’acabi judicialitzant efectivament... si és que l’auditoria de PWC no indueix un altre gir de guió.

D’altra banda, a la junta que queda se li ha de continuar demanant que torni a ser plenament estatutària com més aviat millor. L’entrada d’un directiu no s’improvisa, i més encara per afrontar un any final de mandat amb les dificultats pròpies d’un club amb marge financer molt escàs i amb les sobrevingudes aquest 2020. Per tant, tot i que aquestes són decisions que no es prenen en una junta, continua sent necessària l’entrada d’un directiu –com a mínim– de gran pes perquè, tot i la reassignació de responsabilitats i la presència de Javier Bordas com a directiu responsable del primer equip de futbol, continua vacant, per exemple, la vicepresidència esportiva.