S’inter­rom­pen les com­pe­ti­ci­ons, els juga­dors clau­su­rats a casa, els esta­dis buits, no hi ha rodes de premsa, l’efecte Braithw­hite queda con­ge­lat. Pànic. Full en blanc. De què escriu­rem? De què par­la­rem? No em costa inven­tar-me relats mis­cel·lanis entre la veri­tat i la ficció, però si exi­gim rigor al colum­nista ens tro­bem amb un con­tra­temps enre­ves­sat: la matèria prima de la nos­tra feina està ino­pe­ra­tiva. De totes mane­res, sense espe­rar-ho, ens tro­bem amb el regal de seguir la infor­mació del Barça i per tant, ens eri­gim com l’enveja dels col·legues que no s’ocu­pen de la rea­li­tat d’un club caïnita capaç d’estres­sar el per­so­nal en temps d’ari­desa infor­ma­tiva: Enfron­ta­ment a dues ban­des per la reducció sala­rial de la plan­ti­lla, així doncs, per una banda la direc­tiva insi­nua la pro­blemàtica de trac­tar aquest tema amb les vedets, i aques­tes res­po­nen amb un comu­ni­cat incen­di­ari apun­tant direc­ta­ment a la figura del pre­si­dent. Sublim. Rodó. Ber­langa. De totes mane­res pen­sem que haurà estat flor d’un dia. Ingenu. Crèdul. Inno­cent. Sis direc­tius dimi­tei­xen per dis­crepàncies diver­ses i un d’ells, el que havia de ser el suc­ces­sor, acusa a ningú en con­cret d’haver ficat la mà a la caixa men­tre l’audi­to­ria encar­re­gada d’acla­rir el cas del Barçagate cer­ti­fica els sobre­cos­tos pels ser­veis d’una empresa dedi­cada a cre­mar la repu­tació de lle­gen­des i juga­dors del club, entre ells la de Messi, el pri­mer que penja el comu­ni­cat repar­tint a tot i a dret pel tema dels sala­ris. Almodóvar mutant a Taran­tino. Men­tres­tant, des de la pre­sidència es con­ti­nua dient que no se sabia res d’uns tuits de qui­llo de Primària, però el pre­si­dent suspèn de sou i feina un dels seus asses­sors que és acu­sat pel que s’ha pas­se­jat rela­tant el tema de la mà a la caixa, de con­ti­nuar tre­ba­llant a les bam­bo­li­nes del club. Molt bé. Ver­go­nyeta. Ver­go­nyeta. Som menys que un club i menys que un país, i tot això amb un mes de con­fi­na­ment, sense der­ro­tes del pri­mer equip, sense eli­mi­na­ci­ons euro­pees, ni rodes de premsa de Setién dient que s’ha de millo­rar amb el to resig­nat que tenia Rijka­ard la dar­rera tem­po­rada. Res més a dir a banda que som uns afor­tu­nats de poder seguir el Barça i topar amb egos mise­ra­bles que en temps de cri­sis sur­ten com vol­tors per men­jar una mica de car­ro­nya i ens donen així, una mica de feina. Un luxe.