Els jugadors de futbol i l’AFE, el seu sindicat, tenen mala peça al teler. Van rebutjar fer-se els test PCR massius que els subministrava LaLiga en nom d’una raó ètica –no tot el personal sociosanitari hi tenia accés– però en els últims dies, aquesta postura lloable ha quedat enterbolida pels que, quan el ministre Illa ha vetat que es fessin test a tot el col·lectiu, han apuntat que no jugaran si no hi ha risc zero. De postres, s’acaba de saber que tres jugadors de Colònia han donat positiu quan la Bundesliga és la primera gran lliga que s’havia de reprendre i Alemanya un model aplaudit en la gestió de la pandèmia, ben al contrari que l’Estat espanyol. Embolica que fa fort.

Risc zero? No existeix, ni individualment s’hi pot aspirar a menys que et recloguis en una bombolla de plàstic. L’exemple alemany ens posa sobre la pista. Un test amb resultat negatiu avui garanteix no infectar-se demà? Cada quan s’haurien de fer PCR, per tant, els jugadors?

Altra cosa ben diferent és formular-se preguntes des de la perspectiva col·lectiva. Per què Portugal –un altre model aplaudit– sí que ha pogut fer test als jugadors de futbol? I segona qüestió, i no menor: quina fixació té el govern espanyol amb el col·lectiu de futbolistes per no permetre que la seva empresa (LFP) els sotmeti als test que ha comprat i pagat quan amb d’altres –Seat va obligar milers dels seus treballadors a passar-lo abans de deixar-los entrar a la planta de Martorell– no hi ha hagut cap soroll?

Mentrestant, LaLiga i el munt de milions que pengen de la seva hipotètica represa continua pendent de la decisió final d’uns jugadors que poden haver errat l’estratègia, però als quals tampoc se’ls ha obert una via d’escapament per rectificar-la. Un atzucac. Si no juguen, no hi haurà contagis però faltaran diners, per a ells però sobretot per a gran quantitat de famílies menys privilegiades que també viuen del futbol de manera directa o indirecta.