Sort que José Cosano, regidor d'Esports, va dir fa pocs dies que l'alcalde de Tarragona li havia assegurat que no rebaixaria les subvencions als clubs professionals de la ciutat l'any vinent. Ahir, va anunciar que reduiran les aportacions al Nàstic, el CBT (LEB Or) i l'ADT (LEB Plata) pels volts d'un trenta per cent. L'únic que se salva de la crema és el Sant Pere i Sant Pau, conjunt que milita en la màxima categoria del voleibol estatal i que va finalitzar la lliga en el tercer lloc, l'èxit més sonat de tota la seva història. És evident que la reducció fa força més mal als dos clubs de bàsquet, el CBT i l'ADT, que no pas al Nàstic, ja que la subvenció no representa un percentatge tan ampli en el seu pressupost. També és evident que una rebaixa al voleibol l'hauria deixat tocat de mort perquè acumula un deute important. S'obren, per tant, molts debats. Des de si el model és sostenible fins a per què es premia sense cap rebaixa el fet d'haver acumulat més deute. En el cas del voleibol hi ha molts factors que conflueixen i que el club hauria d'haver controlat abans. És evident que els directius fan una feinada, han de perdre hores de vida privada no remunerades i fins i tot de vegades s'han de gratar la butxaca, com ahir va admetre el president Dioni Camacho en una compareixença pública. Però quan el club va signar el convenir amb l'Ajuntament fa dos anys, el regidor Cosano ja va advertir als directius que vigilessin. I sempre amb bona fe i amb l'ànim de dur el nom del club com més amunt millor, per descomptat, no han vigilat prou. D'acord que aquesta junta arrossegava deutes del passat, però no calia arribar a un punt tan dramàtic, amb un deute de 257.000 euros amb una entitat financera i bona part de la subvenció que ara rebrà (340.000 euros) compromesa amb pagaments pendents. Tot plegat obliga el club a fer el curs vinent un exercici de màxima austeritat. El SPiSP, no obstant això, no es pot permetre plegar perquè si deixés de ser un club professional ja no rebria més subvencions municipals i no podria eixugar el deute i reinventar-se. I també perquè és una llàstima jugar tantes temporades a la màxima categoria i deixar-ho perdre com si res. La solució intermèdia és la bona. Mantenir-se a dalt amb un equip que tingui la mínima despesa perquè jugar a la segona categoria, si fa no fa, surt pel mateix preu. Al marge de la crisi econòmica, el SPiSP hauria d'haver pres mesures abans per no arribar a aquest punt. Tant se val si això li hagués fet passar angúnies per mantenir-se o si hagués provocat un descens de categoria. Tard o d'hora, el problema s'havia d'afrontar.