Quan el porter Jaume Llaverola va debutar a la divisió d’honor d’hoquei patins el 1992, més de la meitat dels jugadors actuals de l’OK Lliga no havien nascut. Dit d’altra manera, la meitat dels jugadors de la lliga podrien ser fills seus. L’igualadí acaba de renovar amb el Girona i iniciarà la temporada vinent amb 45 anys, per disputar la màxima categoria estatal i l’Europa Cup. És un cas sense precedents de longevitat d’un esportista de màxim nivell en un esport d’alta exigència a nivell de potència física, agilitat i reflexos que encara es dimensiona més perquè l’ego que pugui tenir Llaverola està més que satisfet des de fa dècades amb les cinc copes d’Europa –quatre sent protagonista– que va obtenir amb l’equip de casa seva en l’època d’or de l’Igualada.

El seu cas recorda dos exemples ben coneguts a Catalunya entre els professionals d’esports d’altíssim impacte físic, Joan Creus –campió de lliga 1998 i disputant l’Eurolliga 1998/99, a punt de fer 43 anys– i Darryl Middleton, que va jugar encara moltíssims minuts a la LEB Or 2012/13, gairebé amb 47 anys.

Per tornar a l’hoquei, un altre jugador de categoria extra, Mia Ordeig, s’acaba de retirar amb 39 anys causant l’admiració general per haver competit al màxim nivell dues dècades. Doncs bé, Llaverola en farà 45 aquest estiu. Què empeny un esportista a allargar la seva carrera al màxim nivell durant pràcticament tres dècades? Cadascú explicarà la seva visió, però una longevitat tan descomunal exigeix absència de lesions, condició física exemplar, capacitat de treball i sobretot facilitat per passar-ho bé en un esport que s’estima i en un ambient propici. A falta que el mateix Llaverola s’expliqui, aquesta última condició, la de la motivació, segur que ha de guanyar pes amb el pas dels anys per endarrerir una retirada que la majoria considera inevitable una dècada abans.