Per bé i per mal, l’Alemanya reunificada ha estat el paradigma de la Unió Europea en les últimes tres dècades. L’estratègia d’austeritat per sortir de la crisi financera del 2008 es va imposar entre els socis i, si bé per als estats que es van presentar amb els deures fets va ser profitosa, per als menys aplicats –com l’Estat espanyol– va convertir-se en un merescut llast. La crisi de la Covid-19, com que encara és més global i menys sectorial, no deixa indemne ningú ni admet sortides locals. Però en tot cas, Alemanya ha tornat a ser un model a imitar en el tractament de la pandèmia, en la prevenció dels contagis.

Tot i que la realitat encara no ha resplendit amb certesa, Alemanya no ha estat la porta d’entrada del coronavirus a Europa. A Itàlia i a casa nostra sembla que s’havia manifestat abans. Malgrat tot, quan enfoquem la vista a l’esport, és la Bundesliga la primera que s’ha atrevit a desconfinar-se i a reprendre una activitat assumint l’escenari de risc més o menys controlat que haurem d’entomar tots mentre no hi hagi vacuna ni tractament.

El futbol ha tornat a Alemanya, després vindrà Portugal i, si Tebas sap ser creïble, el Barça, l’Espanyol i el Girona tornaran a competir el 12 de juny. A porta tancada i amb escenes alienígenes fins al març passat. La represa té una part positiva. Ens permet anar recuperant velles emocions –consubstancials a la vida humana–, percebudes de manera peculiar per culpa d’uns estadis buits, la fredor de la televisió –només els mitjans que tenen drets audiovisuals estan autoritzats a entrar als estadis– i uns gols celebrats de manera sui generis.

La Bundesliga ha tornat... i que no marxi. Una segona aturada per culpa d’un repunt dels contagis entre els equips seria una catàstrofe per a la moral europea i un indici que hi pot haver pandèmia per mesos. Perquè novament Alemanya exerceix de locomotora per a la resta.