La primera jornada de la nova Bundesliga ha estat el primer pas per omplir un buit d’oci personal immens des de mitjans de març. De moment, només per la televisió, un canal comunicatiu que no pot impedir la plena consciència que els estadis són buits (ben visible), que es juga en silenci per molt que tecnològicament es pugui sonoritzar i, sobretot, que els jugadors es contenen en les celebracions. No tots, perquè l’impuls cap a fer pinya continua sent molt intens, però les celebracions en solitari o amb un simple contacte d’avantbraços han estat majoritàries.

En primer lloc, s’ha de poder qüestionar la necessitat de no celebrar col·lectivament els gols quan en el córners es continua assistint al fenomen paranormal que dos jugadors ocupen el mateix espai que un. Agafades, estrebades, contacte constant... Però les celebracions són moments icònics, d’explosió emocional i, és clar, han de ser exemplars perquè són les escenes que sempre surten als resums.

Emoció, la clau del futbol, el paradigma. No hi ha esport sense emoció i ens venen mesos d’autocensura. Fa anys que l’esport espectacle té un component teatral de grans dimensions que comença pels crescendo del so ambiental que desprenen els aficionats, continua per la tensió competitiva al camp i té el clímax en les accions que defineixen la victòria i la derrota. Unes i altres emocions es retroalimenten, el que equival a dir que jugant en silenci la tensió competitiva difícilment pot ser la mateixa.

Estem a les beceroles, hem vist una sola jornada i Alemanya té un prestigi ben guanyat de territori disciplinat. Veurem quan es reprenguin altres competicions. Però d’aquí a uns mesos és possible que algú s’atreveixi a proposar una tesi sobre els efectes dels estadis buits i de les menors descàrregues d’adrenalina sobre el rendiment esportiu i segurament n’obtindrà alguna conclusió interessant.