Tothom té clar que el model esportiu del Barça i el Madrid estan als antípodes i aquesta situació es visualitza tant en futbol com en bàsquet. L'exemple més clar d'aquesta substancial diferència és el pal de paller de cada equip: l'entrenador. El club blaugrana aposta per gent de la casa –Pep Guardiola i Xavi Pascual–, mentre que els madridistes busquen el gran nom, la gran figura a la banqueta: Ettore Messina i ara José Mourinho. Messina ha demostrat que el nom no fa la cosa i el seu projecte esportiu ha fracassat estrepitosament. Florentino Pérez li va fitxar tots els jugadors que va voler i més –l'únic que li va fallar va ser Ricky Rubio, que va preferir el Barça–, però ha estat incapaç de fer un equip. A més, s'ha mostrat erràtic i ha perdut el nord. Ha passat de defenestrar Felipe Reyes a posar-lo com a titular o menysprear altres jugadors que al començament considerava indispensables, com Sergi Vidal i Kaukenas. La seva jugada mestre, però, va ser incorporar en el tram final de la temporada Almond Norris, que havia de ser el gran revulsiu per intentar guanyar el títol i que, al final, només ha jugat nou minuts durant tots els play-off.

Tot i aquesta mala experiència, l'ésser superior continua entestat en la seva política i al futbol vol aplicar el mateix esquema que al bàsquet. Un gran entrenador per intentar reconduir el rumb. Mourinho ha agafat les regnes del club de Chamartín i la directiva blanca ha descartat altres candidats que havien sonat, per exemple Michel, que té un perfil semblant al de Guardiola. La veritat és que ja s'ho faran.

Mourinho pot caure en la mateixa trampa que Messina i el madridisme, també. Amb el fitxatge de Messina, la secció de bàsquet es pensava que ja ho tenia tot fet. Que arribava un tècnic de primera fila –amb això tenien raó– i que guanyar seria bufar i fer ampolles. Consideraven que Messina deixaria Xavi Pascual com un no-ningú, un entrenador amb poca experiència –com Guardiola–, però que ha demostrat que la saba nova, a vegades, triomfa més que la vella guàrdia. Mourinho es pot trobar amb el mateix problema. Grans noms, grans jugadors, però poc temps per fer un conjunt. Florentino Pérez no tindrà tanta paciència com en el bàsquet –Messina tindrà aquest any una segona oportunitat amb una altra excel·lent plantilla– i ja veurem què passa si Mourinho no guanya cap títol la primera temporada. Segur que els tambors de guerra ressonaran i Mou haurà d'aplicar la seva psicologia de pa sucat amb oli per intentar aplacar les crítiques. Per què ara Mou és el rei a Madrid, però ja se sap que de l'amor a l'odi només hi ha un pas.