Ahir a la matinada, aprofitant la ressaca d’una pluja turmentada, vaig entreobrir la finestra per acaronar una brisa refrescant mentre agonitzava al sofà tot mirant l’Informe Robinson de l’any de Maradona a Sevilla. Futbol. Futbol. Més futbol. Hem sobreviscut durant el confinament sense la pilota? Evidentment, sense cap inconvenient. De la mateixa manera que m’he abstingut de perdre’m per la Costa Brava amb el vestit de nit de la Sílvia Pérez Cruz, que he abandonat l’aula física per analitzar Lorca davant d’una pantalla, que he renunciat als sopars de matinada de La Gàrgola on fem créixer projectes teatrals impossibles, o he apartat a un racó concerts per la bona gent amb el posterior sopar amb la Maite on rememorem que un dia érem fastigosament sexis. Tot ha quedat en suspens sense cap trauma i sincerament, no he tingut cap plor quan he recuperat gradualment cadascun d’aquests privilegis. No els necessito per viure, però tot s’ha de dir, fan que la vida sigui més entretinguda. I el futbol? Doncs no és essencial: és un negoci d’oligarques engreixat per les nostres passions més baixes d’origen romà. Però saps que passa? A mi em diverteix, i per això, estic content que torni la lliga. D’acord, sense públic i amb una remor artificial provocada perquè un home amb guants sostindrà el botó del play, però quan arribi el dilluns podré reprendre les discussions acalorades amb els meus antagonistes, continuaré enviant missatges als amics satiritzant els de sempre, i al final, ens acabarem fent un cop a l’esquena després de defensar allò que és indefensable. Per això sóc feliç de veure rodar la pilota de la mateixa manera que puc tornar a compartir amb la gent que m’estimo la Costa Brava, projectes teatrals, concerts, restaurants, i una vida més o menys plaent. En definitiva, res d’aquests punts reconforten un projecte vital, però fan que la vida sigui molt més fruïda, i clar, posats a morir un dia d’aquests, millor fer-ho amb un bon somriure.