Ens estem acostumant perillosament a preses de posició de determinades institucions del sistema judicial espanyol que surten de tota lògica i que minen la seva credibilitat i, per extensió, la d’un estat més que desprestigiat als ulls del món. L’afany maximalista s’accentua quan l’investigat té dimensió pública, com passa en l’entorn de l’esport. La fiscalia és una d’aquestes institucions que genera controvèrsia. Sandro Rosell va passar 604 dies en presó provisional amb l’aquiescència de Fiscalia, que també va recórrer contra una absolució que tothom –fins i tot el tribunal– va trobar inqüestionable. Ara s’acarnissa amb Sito Pons. El campió del món de motociclisme (com a pilot i com a propietari d’equip) afrontarà un judici amb una petició de fiscalia de 24 anys de presó i 27 milions de multa, per haver evadit presumptament 2,7 milions declarant que residia fora de l’estat.

La fiscalia, com a Ministeri Públic, defensa l’interès de la comunitat i és el seu deure explorar els límits de tota conducta presumptament delictiva. Però no es pot sostreure als criteris de proporcionalitat i al sentit comú. Sito Pons no ha comès delictes de sang ni representa cap amenaça per a la seguretat de ningú. A banda de les consideracions que pugui merèixer una petició de multa de 10 vegades la quantitat presumptament defraudada, demanar-li una pena de presó molt superior a les que és pròpia dels homicidis i fins i tot d’alguns assassinats és, a més d’una incongruència, un acarnissament. I rebrega encara més la imatge de la institució.

La fiscalia encara no ha entrat al segle XXI. La privació de llibertat hauria de contemplar-se per a les conductes que constitueixen un risc per a la seguretat i la salut de les persones, dels béns públics i, com a màxim, per les que causen l’elàstic concepte d’alarma social. I poca cosa més. Fèlix Millet no hi fa res a la presó. La seva pena hauria de consistir en la devolució dels fons saquejats al Palau de la Música i la multa corresponent. Per als anomenats delictes de coll blanc, la restitució de les quantitats disposades de manera il·legítima hauria de ser l’objectiu, i en la majoria de casos, enviar el condemnat a la presó és la manera més segura de no aconseguir-ho.