Futbolistes o sanitaris? Viure en la contradicció
El darrer informe econòmic publicat per Palco23, detallat com sempre, donava xifres eloqüents del perquè el futbol acaba sent, dit sigui amb ironia, gairebé tant important com l’educació dels nostres infants. Per alguns, segurament més i tot. La indústria del futbol representa, per Espanya, un 1,4% del PIB, aporta 561 milions d’euros als mitjans de comunicació, crea 2.900 llocs de treball, aporta 5.000 milions d’euros a la hisenda pública, 1.000 milions en concepte d’IVA, 1.036 milions de cotitzacions a la Seguretat Social i 1.075 milions en concepte d’IRPF.
La lliga, igualment com han fet altres països, torna. Tornen només els homes, perquè ja s’ha comprovat que malgrat tanta política per a la igualtat de gènere i un darrer Mundial que va entronitzar el futbol femení, les dones han tornat a quedar al marge i se les ha enviat cap a casa ben d’hora. Però, Juvenal, quan escrivia la seva Sàtira X, tenia raó. Els espectadors estan assedegats de “pa i circ”, talment com qui per fer-se passar el cuquet acabava consumint els partits de la Bundesliga, que ja fa dies que roda, sense conèixer ni la classificació que s’havia congelat abans del confinament.
Però, no oblidem que malgrat les queixes dels futbolistes –que són conscients, novament, de ser uns privilegiats i haver-se pogut fer tests a mansalva–, tampoc els clubs no poden sobreviure sense l’espectacle. Endeutaments nets, com explicava Palco23, que superen els 300 milions d’euros en els quatre grans (Barcelona, Madrid, Atlético i València) representen lloses significatives perquè no es posposi innecessàriament l’inici de les activitats. El Barça, concretament, va tancar l’exercici anterior amb un endeutament de 879,7 milions d’euros, que no fa presagiar res de bo per qui agafi les regnes del Barça de Bartomeu. Certament, en el moment que els clubs s’han convertit en empreses es fa complicat no reduir el futbol, aquest esport, a la lògica empresarial. I, des del punt de vista corporatiu, no reprogramar l’espectacle representava un risc econòmic massa gran; fins i tot, no deixar entrar aficionats als estadis perquè puguin consumir, que es convertirà en el proper debat entre clubs, autoritats sanitàries i La Lliga.
L’obertura de les competicions coincideix amb l’anunci de la paga extra pels sanitaris que han estat lluitant contra el coronavirus. Casualitat o no, tampoc sóc malpensat, fa riure perquè mai hi haurà prou diners per fer un donativum merescut a aquells qui van enfrontar-se amb el coronavirus al camp de batalla hospitalari o als geriàtrics d’aquest país. Perquè la pandèmia ha accentuat les nostres debilitats i les nostres contrarietats. Ens fa sortir a aplaudir els sanitaris, ens emocionem amb una soprano cantant òpera des de la finestra, però a la vegada ens demana a crits tornar a delectar-nos amb els gols de Leo Messi, o ens fa estar esperançats que la recuperació de Luis Suárez aportarà pólvora al projecte de Quique Setién.
La lliga, com deia en Ricard Torquemada, potser portarà “un asterisc”, però no deixarà de ser una lliga més per qui la guanya i els aficionats la volen celebrar efusivament. Volem futbol, però també una sanitat pública de debò, que obrin les escoles o fer unes vacances com les d’abans. Ho volem tot, malgrat que la COVID-19 ens ha ensenyat que fora bo que sabéssim prioritzar. I no sé si n’estem aprenent.