Demà, a una hora tan impròpia de l’esport professional com 2/4 de 4 de la tarda, el Barça i el Joventut posen en marxa la final a 12 que decidirà el títol ACB a València en 14 dies, fins al 30 de juny. Mentre l’Eurolliga ha hagut de claudicar i donar la temporada per perduda perquè Rússia i Turquia no són de fiar en termes epidemiològics, la vella ACB, una competició que fa anys que pateix perquè no ven els drets pel preu que voldria, donarà valor a la temporada amb un format inèdit que vés a saber si acaba seduint més del que és imaginable: una mena de copa ampliada, amb 12 equips repartits en dos grups de 6 i una final a quatre –semifinals i final, a un partit– per rematar. Tot, en seu única.

La crisi sanitària ha empès els clubs cap a aquesta solució, que permetrà salvar els mobles i que concedeix el dret a la represa competitiva a dos terços dels equips de la lliga. Per descomptat que les aficions són les grans damnificades, per partida doble. Sobretot, perquè els partits seran a porta tancada. Però si no ho fossin, també se sentirien perjudicades perquè anar i estar-se a València dues setmanes tampoc estaria a l’abast de tothom. Malgrat tot, val la pena observar aquest format amb mentalitat oberta, perquè l’esdevenir lògic dels fets ens fa visualitzar a curt o mitjà termini una Eurolliga ampliada i unes competicions domèstiques que, o assumeixen que perdran els clubs d’àmbit europeu –amb el perjudici que es pot imaginar que tindria una ACB sense el Barça, el Madrid i el Baskonia– o adopten uns nous formats per conservar aquests equips, que són els que maximitzaran el valor de la competició a l’hora de vendre els drets d’imatge.

Pel que fa a l’esport, l’aturada de tres mesos implanta un nivell d’incertesa superior al que és intrínsec al bàsquet. Superposant-hi les absències de jugadors que eren a la lliga abans del març i que s’ho han deixat córrer, en surt una correlació de forces encara menys previsible.