Una vegada més, un personatge amb rellevància pública ens clava una plantofada per fer-nos reaccionar davant la feblesa intrínseca de l’espècie humana. Juan Carlos Unzué, l’ex-suplent de Zubizarreta en els inicis del dream team, l’ajudant i amic de Luis Enrique, l’entrenador de somriure encomanadís... ha protagonitzat un acte de valentia posant-se a davant de les càmeres per confessar que pateix una malaltia incurable: “Tinc esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda com a ELA. La meva carrera d’entrenador s’ha acabat, però ara formo part d’un altre equip, que té 4.000 integrants”.

Unzué acaba de fer 53 anys. Mai és moment per contreure una malaltia degenerativa que no té tractament. Però el gest de fer-ho públic en nom del col·lectiu que la pateix té un valor social enorme. La compareixença d’Unzué ha estat envoltada d’una gran potència mediàtica per l’escenari on s’ha fet –l’auditori del Barça– i pels qui l’han acompanyat, entre els quals sobresurt Luis Enrique, víctima fa ben poc d’una pèrdua familiar irreparable. La seva aparició ahir no curarà malalts, però segur que molts s’han sentit reconfortats. I també és probable que la vitalitat i actitud sempre positiva del ja ex-entrenador navarrès generi dinàmiques interessants al voltant de la investigació sobre l’ELA.

Tots els que ens dediquem a explicar què passa al voltant de l’esport ho sabíem. Gairebé tots hem entès que el dret de fer-ho públic –o mantenir-ho en l’àmbit de la privacitat, com fan d’altres amb plena legitimitat–pertany únicament a l’afectat. La llàstima és que ho hem entès gairebé tots...