L’EDITORIAL
Sentència Neymar: un bri de sentit comú
Massa sovint afers que es judicialitzen acaben amb resolucions que no s’entenen perquè el recorregut pels jutjats allunya la qüestió del seu fet nuclear i el supedita a aspectes formals. No ha estat el cas –de moment, perquè la sentència pot ser objecte de recurs– de la demanda de Neymar contra el Barça, al qual reclamava 43,6 milions per l’impagament del segon termini de la prima de renovació de contracte fins al 2021. El jugador, en canvi, marxava al PSG poques setmanes després que el Barça li hagués bloquejat aquest segon pagament. Si l’objecte del contracte –que Neymar continués al Barça fins al 2021– no es va complir, quina lògica té cobrar una prima de renovació, per molt que una interpretació de la literalitat permetés reclamar-la? Això, que ho entén tothom, ha requerit un trànsit per la primera instància judicial de pràcticament tres anys, que no són pocs. La sentència no només no estima la demanda del brasiler, sinó que el condemna a retornar 6,7 milions al Barça, que també l’havia demandat.
Aquest periple judicial s’ha superposat amb l’intent per tornar a vestir de blaugrana l’astre carioca. Tot i l’enorme paradoxa que representava negociar el seu retorn mentre el jugador mantenia la demanda al jutjat, va pesar més la voluntat de refer el formidable trident Messi-Suárez-Neymar i de complaure els desitjos dels pesos pesants, davant la perplexitat general.
Neymar no només no cobrarà, sinó que s’haurà de gratar la butxaca. Si vol tornar, ha de ser per un preu lògic i havent fet prèviament el gest que s’espera d’ell –però no tant dels seus assessors i representants–, renunciar a presentar recurs. I si ha de tornar l’estiu del 2021 –aquest 2020 sembla impossible–, que el contracte inclogui clàusules específiques de bona conducta.