Rendir-se no és cap opció

Sé que estàs trist. Aquesta tem­po­rada és una merda. Una oda a l’esca­to­lo­gia més per­versa. Tu, sí tu! Ets el mateix que sal­ta­ves amb ale­gria infan­til aquell 18 de maig veient el teu equip tor­nant a Europa dotze anys després. Encara tens desat a la memòria aquell ritme de Gigi d’Agos­tino. Aque­lla tem­po­rada també pen­sa­ves que Europa era una uto­pia, una qui­mera, una il·lusió, una lluita que no era per al teu equip. El teu mal­fi­a­ment atàvic mai t’ha traït, tot el con­trari, sem­pre n’has fet gala mal­grat que (ho saps bé) has hagut de girar cua més d’una vegada. La dar­rera, aque­lla tarda icònica de maig. Et vas empas­sar les teves pre­dic­ci­ons i crits de dimissió a Rubi per asse­re­nar-te i gau­dir d’un moment gegantí. Però ser de l’Espa­nyol té aques­tes coses. Els camins són difícils i mol­tes vega­des cre­pus­cu­lars. És com si el déu blanc-i-blau que hi ha en el cel et demanés una fe incom­bus­ti­ble per man­te­nir-te dins de la parròquia blanc-i-blava. El gir del destí t’ha fet veure com David Gallego, el relleu de Rubi, sem­blava l’home adi­ent i Pablo Machín, enèrgic a la ban­queta del Girona, no va tri­om­far com a peri­quito. Tocava posar-se en mans d’un exju­ga­dor blau­grana. Sí, els veïns ple­ni­po­ten­ci­a­ris, però recor­des que molts dels teus ídols van néixer amb aquells colors però s’han con­sa­grat amb els teus. Tu vas ser dels 3.000 que van pere­gri­nar fins a Vila-real en un dia que con­vi­dava a que­dar-se a casa. Els cops de les der­ro­tes t’han des­fet l’ànima i mal­grat que el teu pes­si­misme encara man­te­nies un bri d’espe­rança. Aquesta es va eva­po­rar con­tra el Lle­vant. Massa dur per a tu i sense pos­si­bi­li­tat de des­fo­gar-te des del teu seient de l’estadi. Només has pogut llançar exa­brup­tes i impro­pe­ris davant la pan­ta­lla del tele­vi­sor. La lliga de pandèmia t’ha tret aquest últim plaer de patir amb els teus. Avui, però, tor­naràs a con­nec­tar la pan­ta­lla i a les deu de la nit estaràs con­vençut que el teu equip no et fallarà i que el mira­cle és pos­si­ble. Perquè, tu i molts més com tu, saben que un peri­quito no es ren­deix mai. La història, el pedigrí i aque­lla màgia irra­ci­o­nal per tren­car els pronòstics més adver­sos és part de l’ADN del teu club. Una enti­tat sense pors, orgu­llosa i robusta als cops del destí. El marge és escàs, però avui et toca tor­nar a con­fiar i acom­pa­nyar-te dels teus dos sants de capçalera: Jar­que i Coro.