Sé que estàs trist. Aquesta temporada és una merda. Una oda a l’escatologia més perversa. Tu, sí tu! Ets el mateix que saltaves amb alegria infantil aquell 18 de maig veient el teu equip tornant a Europa dotze anys després. Encara tens desat a la memòria aquell ritme de Gigi d’Agostino. Aquella temporada també pensaves que Europa era una utopia, una quimera, una il·lusió, una lluita que no era per al teu equip. El teu malfiament atàvic mai t’ha traït, tot el contrari, sempre n’has fet gala malgrat que (ho saps bé) has hagut de girar cua més d’una vegada. La darrera, aquella tarda icònica de maig. Et vas empassar les teves prediccions i crits de dimissió a Rubi per asserenar-te i gaudir d’un moment gegantí. Però ser de l’Espanyol té aquestes coses. Els camins són difícils i moltes vegades crepusculars. És com si el déu blanc-i-blau que hi ha en el cel et demanés una fe incombustible per mantenir-te dins de la parròquia blanc-i-blava. El gir del destí t’ha fet veure com David Gallego, el relleu de Rubi, semblava l’home adient i Pablo Machín, enèrgic a la banqueta del Girona, no va triomfar com a periquito. Tocava posar-se en mans d’un exjugador blaugrana. Sí, els veïns plenipotenciaris, però recordes que molts dels teus ídols van néixer amb aquells colors però s’han consagrat amb els teus. Tu vas ser dels 3.000 que van peregrinar fins a Vila-real en un dia que convidava a quedar-se a casa. Els cops de les derrotes t’han desfet l’ànima i malgrat que el teu pessimisme encara mantenies un bri d’esperança. Aquesta es va evaporar contra el Llevant. Massa dur per a tu i sense possibilitat de desfogar-te des del teu seient de l’estadi. Només has pogut llançar exabruptes i improperis davant la pantalla del televisor. La lliga de pandèmia t’ha tret aquest últim plaer de patir amb els teus. Avui, però, tornaràs a connectar la pantalla i a les deu de la nit estaràs convençut que el teu equip no et fallarà i que el miracle és possible. Perquè, tu i molts més com tu, saben que un periquito no es rendeix mai. La història, el pedigrí i aquella màgia irracional per trencar els pronòstics més adversos és part de l’ADN del teu club. Una entitat sense pors, orgullosa i robusta als cops del destí. El marge és escàs, però avui et toca tornar a confiar i acompanyar-te dels teus dos sants de capçalera: Jarque i Coro.