a l'alça

Democràcia al Camp Nou. La gran festa de les eleccions a Can Barça va ser un èxit rotund. Llàstima que l'índex de participació sembla ancorat en el 50%. El club va organitzar una jornada cívica i festiva de primera que només pot rebre un excel·lent, excepte l'immens caos circulatori que es va generar al voltant de l'estadi i que no és imputable al Barça sinó a aquesta perversió d'anar en cotxe fins i tot al lavabo.

El laportisme no existeix sense Joan Laporta. Sembla que el soci barcelonista ja no ha volgut més experiments, com el dia en què va derivar tot el cabal nuñista cap a Gaspart. Si no hi ha Laporta, sembla que no hi ha raó per confiar en successors. Malgrat tot, una cosa és Gaspart i Núñez i una altra de molt diferent és Laporta i tots els companys de junta que han volgut lligar-se a l'encara president, de molta més qualitat aquests segons, sense cap mena de dubte. El que va passar diumenge al Camp Nou és que va irrompre una resposta d'una contundència sense possibilitat de rèplica. El barcelonisme considera esgotat i amortitzat Laporta i tota la seva línia successora. Però sorprèn el càstig excessiu amb el qual ha aplicat el gros de la massa social. D'altra banda, intenta expulsar-se Sandro Rosell comparacions amb la moció de censura perquè en la votació ha rebut el suport de 35.000 persones, un 60%. A ningú escapa que s'ha replicat en la votació el que ja es va escenificar l'estiu del 2008 amb la moció de censura, amb un 60% en contra de Laporta. S'entén llavors que el barcelonisme no ha oblidat per què en el seu dia es va acostar a les urnes per fer fora el president del Barça en aquella moció, i diumenge ho va voler subratllar també amb els seus successors. El barcelonisme no ha tingut en compte la capacitat de redreçament que va promoure la junta després de caure en desgràcia aquell 2008? Sembla que no. Ni a la junta, ni al seu president, se li atribueix res del que va passar el 2009 i dels petits encerts que van fer tan grans aquelles dues temporades. Es deu pensar que, sense Laporta ni la seva junta, aquestes dues temporades farcides de copes haurien estat les mateixes perquè al cap i a la fi la gran decisió va ser la contractació de Pep Guardiola, la qual, fins i tot, se li ha negat a l'actual consell directiu. Atesa tanta negació al treball de la directiva, no sembla estrany que els que es van escalfar el 2008 estiguessin preparats diumenge passat per sotmetre l'actual equip directiu i satèl·lits a un càstig que em sembla desproporcionat.

No obstant això, no es pot obviar un fet determinant en tot aquest desenllaç: la incapacitat del laportisme per regenerar-se, per ocupar amb una línia successora l'espai que els pertanyia. L'excés d'intervencionisme de Laporta és cabdal per entendre el fracàs rotund que va patir diumenge. Laporta va voler triar un successor, quan aquest fet havia de ser natural, espontani, sense que el president hagués hagut de dir res. D'aquella mala estratègia han esdevingut aquests resultats. Malgrat tot, un càstig excessiu i immerescut. D'aquí a uns anys en parlarem, d'aquesta reeixida etapa.

de baixada

Estratègia zero. Fins al final, alguns dels equips que no tenien res a fer en la votació van estar temptats d'atiar les pors amb documents i denúncies contra el favorit. Van demostrar una descoordinació suprema i una estratègia nul·la que volien arrossegar fins al darrer dia. S'ha de saber perdre i entendre per què s'ha perdut. Per als qui creguin que tenen alguna cosa a dir en el futur, els projectes no es comencen quatre dies abans.