a l'alça

Democràcia al Camp Nou. La gran festa de les elec­ci­ons a Can Barça va ser un èxit rotund. Llàstima que l'índex de par­ti­ci­pació sem­bla anco­rat en el 50%. El club va orga­nit­zar una jor­nada cívica i fes­tiva de pri­mera que només pot rebre un excel·lent, excepte l'immens caos cir­cu­la­tori que es va gene­rar al vol­tant de l'estadi i que no és impu­ta­ble al Barça sinó a aquesta per­versió d'anar en cotxe fins i tot al lavabo.

El lapor­tisme no exis­teix sense Joan Laporta. Sem­bla que el soci bar­ce­lo­nista ja no ha vol­gut més expe­ri­ments, com el dia en què va deri­var tot el cabal nuñista cap a Gas­part. Si no hi ha Laporta, sem­bla que no hi ha raó per con­fiar en suc­ces­sors. Mal­grat tot, una cosa és Gas­part i Núñez i una altra de molt dife­rent és Laporta i tots els com­panys de junta que han vol­gut lli­gar-se a l'encara pre­si­dent, de molta més qua­li­tat aquests segons, sense cap mena de dubte. El que va pas­sar diu­menge al Camp Nou és que va irrom­pre una res­posta d'una con­tundència sense pos­si­bi­li­tat de rèplica. El bar­ce­lo­nisme con­si­dera esgo­tat i amor­tit­zat Laporta i tota la seva línia suc­ces­sora. Però sorprèn el càstig exces­siu amb el qual ha apli­cat el gros de la massa social. D'altra banda, intenta expul­sar-se San­dro Rosell com­pa­ra­ci­ons amb la moció de cen­sura perquè en la votació ha rebut el suport de 35.000 per­so­nes, un 60%. A ningú escapa que s'ha repli­cat en la votació el que ja es va esce­ni­fi­car l'estiu del 2008 amb la moció de cen­sura, amb un 60% en con­tra de Laporta. S'entén lla­vors que el bar­ce­lo­nisme no ha obli­dat per què en el seu dia es va acos­tar a les urnes per fer fora el pre­si­dent del Barça en aque­lla moció, i diu­menge ho va voler subrat­llar també amb els seus suc­ces­sors. El bar­ce­lo­nisme no ha tin­gut en compte la capa­ci­tat de redreçament que va pro­moure la junta després de caure en desgràcia aquell 2008? Sem­bla que no. Ni a la junta, ni al seu pre­si­dent, se li atri­bu­eix res del que va pas­sar el 2009 i dels petits encerts que van fer tan grans aque­lles dues tem­po­ra­des. Es deu pen­sar que, sense Laporta ni la seva junta, aques­tes dues tem­po­ra­des far­ci­des de copes hau­rien estat les matei­xes perquè al cap i a la fi la gran decisió va ser la con­trac­tació de Pep Guar­di­ola, la qual, fins i tot, se li ha negat a l'actual con­sell direc­tiu. Atesa tanta negació al tre­ball de la direc­tiva, no sem­bla estrany que els que es van escal­far el 2008 esti­gues­sin pre­pa­rats diu­menge pas­sat per sot­me­tre l'actual equip direc­tiu i satèl·lits a un càstig que em sem­bla des­pro­por­ci­o­nat.

No obs­tant això, no es pot obviar un fet deter­mi­nant en tot aquest desen­llaç: la inca­pa­ci­tat del lapor­tisme per rege­ne­rar-se, per ocu­par amb una línia suc­ces­sora l'espai que els per­ta­nyia. L'excés d'inter­ven­ci­o­nisme de Laporta és cab­dal per enten­dre el fracàs rotund que va patir diu­menge. Laporta va voler triar un suc­ces­sor, quan aquest fet havia de ser natu­ral, espon­tani, sense que el pre­si­dent hagués hagut de dir res. D'aque­lla mala estratègia han esde­vin­gut aquests resul­tats. Mal­grat tot, un càstig exces­siu i imme­res­cut. D'aquí a uns anys en par­la­rem, d'aquesta reei­xida etapa.

de bai­xada

Estratègia zero. Fins al final, alguns dels equips que no tenien res a fer en la votació van estar temp­tats d'atiar les pors amb docu­ments i denúncies con­tra el favo­rit. Van demos­trar una des­co­or­di­nació suprema i una estratègia nul·la que volien arros­se­gar fins al dar­rer dia. S'ha de saber per­dre i enten­dre per què s'ha per­dut. Per als qui cre­guin que tenen alguna cosa a dir en el futur, els pro­jec­tes no es comen­cen qua­tre dies abans.