PEL CARRIL DEL MIG
TONI ROMERO
Amb ACB o sense, una reverència
No sé si el Regal Barça acabarà amb les cinc copes de la temporada a la vitrina o n'hi faltarà una, la que marca la diferència entre superar el palmarès de l'equip de Pesic (copa, ACB i Eurolliga) el 2003 o quedar just un pas per sota. Però passi el que passi al Buesa Arena aquest vespre –i dijous, si s'hi arriba, i dissabte, si s'hi arriba–, sí que sé que la temporada del Barça de Xavi Pascual serà recordada sempre com la de l'equip dominant que va posar d'acord tot Europa sobre quin havia de ser el campió de l'Eurolliga. El Barça del 2003 passarà a la història com el que va trencar un malefici de gairebé vint anys, el de la copa d'Europa. Tant se val que la final a quatre fos en terreny propi, el que comptava era reparar una mancança històrica i es va fer. Però tots vam estar d'acord també en aquells moments que el bàsquet d'aquell Barça no enamorava com ho ha fet l'equip del curs 2009/10.
El Barça viu una situació límit que, després de nou mesos aclaparant rival rere rival sense gairebé excepció, semblava impossible que pogués arribar. Però arriba perquè allò que com més guanyes més a prop estàs de la derrota, que sembla tan ridícul, és absolutament cert. Del Barça no es pot discutir ni el talent, ni el treball, ni l'equilibri, ni la preparació, ni la tàctica ni la química aconseguida. La suma de tot és el que l'ha fet tan superior al CSKA, a l'Olympiacòs, al Madrid, al Montepaschi i, també, al Caja Laboral. Però som al juny, deu mesos després d'haver començat la pretemporada i l'equip –sempre passa al llarg de la temporada– ha perdut una part de l'equilibri i una part de la frescor física necessària. Possiblement només per saturació, però l'ha perdut, i amb deu mesos de plom a les cames, no és fàcil que el recuperi contra un rival que està trencant el mite que els equips d'Ivanovic no arriben mai sencers a final de temporada. Bé, també hi cap la lectura que si el Caja Laboral està fresc és perquè gran part dels seus jugadors s'han passat setmanes o mesos sencers lesionats i porten menys tralla al cos. Ara, amb el 0-2 en contra, s'entén el clam unànime dels jugadors blaugrana perquè el Baskonia eliminés el Madrid per 3-0, circumstància que hauria permès començar la final cinc dies abans i hauria impedit la perillosa situació –pel físic i pel cervell– que impliquen nou dies sense competir. No sé si la final s'acabarà avui o no, però si algun equip està preparat per passar a la història com el primer que remunta un 0-2 advers en la final de l'ACB és el Barça. I, per si no és així, avui ja em trec el barret i els faig una reverència, des de Joan Creus i Xavi Pascual a l'últim auxiliar de la plantilla.