Costa distingir si la intervenció de Leo Messi al final del partit és una reacció en calent –difícil de creure en un jugador amb 15 anys sent l’estrella mundial– o el punt de partida de la regeneració que necessita el Barça. La decadència que va endur-se Rijkaard s’ha reproduït inequívocament amb Setién –un actor invitat, de rebot, que no mereix ni l’1% de les crítiques que està rebent– i el problema és que, amb una junta en l’últim any de mandat, no és lògic esperar que es pugui encarrilar en un estiu que, per les estretors intrínseques als comptes del club i pels efectes de la pandèmia, serà de tot menys convencional.

Messi i la seva intervenció al final del partit del Camp Nou han redactat la sentència de l’última resta de l’equip meravellós que ha liderat una dècada llarga del futbol mundial. Ell ha de ser l’últim a deixar l’empresa, però és llei de vida que més d’hora que tard se li acabarà la corda. La resta de jugadors d’aquesta generació han de tenir un horitzó de relleu més a curt que a mitjà termini, perquè l’esgotament que exhibeixen –carregat de raons– és manifest.

Queda la Champions i tant de bo que sigui l’epíleg meravellós d’un equip inoblidable. Però no s’hi pot comptar. El que s’ha de demanar és que la junta, a la qual li queda un any, prengui decisions que millorin el present però, sobretot, que no hipotequin el futur esportiu i econòmic en nom d’una aposta curtterminista que habitualment està abocada al fracàs.