Aquests dies de juliol estan plens d’efemèrides olímpiques. Demà és l’aniversari de la inauguració dels Jocs de Barcelona i acabem de passar el dia que havien de començar els Jocs de Tòquio 2020 i també que falta un any per l’inici -si la pandèmia ho permet- dels Jocs de Tòquio 2021. La setmana passada també es va poder recordar l’arribada de Joan Antoni Samaranch a la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI), el 1980 i el seu comiat, el 2001. Tot plegat ha fet que s’hagin ressuscitat tota mena de panegírics sobre els 21 anys de Samaranch al capdavant del COI i que algú fins i tot ens hagi revelat com hauria actuat Samaranch davant la pandèmia. Vaig quedar molt tranquil quan vaig llegir que ens deien que Samaranch era un visionari però que mai hauria endevinat que ens enfrontaríem a una crisi sanitària com aquesta i que ell hauria fet el mateix que han fet els actuals dirigents del COI -que no van fer res més que l’única cosa que podien fer, siguem clars-.

El que de veritat m’ha tocat l’anima però, ha estat el vídeo que ha fet el Comitè Olímpic Espanyol (COE) amb el testimoni de tots els esportistes que van ser banderers de l’equip espanyol en els Jocs d’estiu des del 1960 i que encara estan vius. En el vídeo hi apareixen tres grups d’esportistes. El majoritari està format per esportistes -Nadal, Gasol, Cal, Estiarte, Isabel Fernández ...- que han pujat al podi olímpic i el minoritari té un únic membre, el gimnasta valencià Jaume Belenguer -Roma-60-. Hi ha un tercer grup, que comparteix amb Belenguer el fet que no tenen cap medalla olímpica, però em semblava que no s’els pot ficar en el mateix sac. Aquest tercer grup té dos membres: Felip i Cristina de Borbó.

La Infanta va ser banderera als Jocs de Seül, el 1988 i l’ara rei d’Espanya, en els Jocs de Barcelona, el 1992. De Cristina de Borbó potser s’ha oblidat que va entrar a l’estadi portant la bandera espanyola. De l’ara Borbó major, tothom amb una certa edat el recorda, potser més per les patètiques imatges de la seva germana Elena a la llotja, que per ell a l’estadi.

El president del COE, Alejandro Blanco, un dels majors llepaculs que hi a l’esport espanyol, diu sobre el llavors Príncep d’Astúries i ara Rei, en la presentació del vídeo que “Les seves vivències, records i emocions són una guia per a l’esport espanyol”. Sí senyor. Una guia cap a on? Als dos Borbons els van posar de banderers per la seva gràcia, sense cap altre mèrit que ser qui eren i, anys després, encara en treuen pit. La presència de Felip de Borbó en el món de l’esport va ser irrellevant. Va formar part de l’equip de tres regatistes de la classe Soling que va acabar sisè. Hi va ser ell com hi podia haver estat qualsevol altre regatista amb el seu pes i la seva alçada -que per això servia per fer de contrapès- , però una ocasió com aquella, amb els Jocs “a casa” no es podia desaprofitar. Esportistes que teniu l’edat de les filles del Borbó, oblideu-vos de ser banderers si elles es decanten per practicar algun esport olímpic.