L’entorn de l’Espa­nyol viu en un estat d’agi­tació després del des­cens a segona. L’ater­ratge és dur i molts han estat pen­dents dels play-off d’ascens quan fa un any ins­pec­ci­o­na­ven el mapa con­ti­nen­tal per esbri­nar quin era el rival de la prèvia de l’Europa Lea­gue. Un abisme. Tocar la glòria i caure a l’infern. L’Espa­nyol és un oxímoron per­fecte. El pre­sent més imme­diat havia ali­men­tat els som­nis més humits de la cule­rada. Sense cap títol a la but­xaca, els afi­ci­o­nats blau­grana gau­dei­xen cari­ca­tu­rit­zant el seu veí i dei­xant apar­cat qual­se­vol com­plex d’infe­ri­o­ri­tat. Les emo­ci­ons oníriques van pos­si­bi­li­tar un duel a segona entre el Barça B i l’Espa­nyol i, fins i tot, per fer l’ale­gria més gran un derbi amb el Cor­nellà. La traca com­pleta per treure el qua­li­fi­ca­tiu de bar­ce­loní a l’Espa­nyol. Al final s’ha que­dat amb la mel als lla­vis i el Saba­dell, el ter­cer equip de Cata­lu­nya amb el pal­marès a la mà, ha acon­se­guit la glòria de pujar a segona.

Més enllà d’aques­tes cabòries, aquesta situ­ació s’hau­ria pogut donar i deixa ben palesa quin és el pre­sent de l’Espa­nyol. Una rea­li­tat que l’afició ja ha de fer seva i admi­nis­trar-la men­tal­ment. Serà un any cre­pus­cu­lar després del des­as­tre espor­tiu més gran d’aquest mil·lenni. Toca ser­rar les dents i con­ver­tir la ràbia acu­mu­lada en quel­com de posi­tiu. Aquesta catarsi encara no s’ha fet i tot ho difi­culta més quan veus les xar­xes soci­als de certs juga­dors. Uns fut­bo­lis­tes que no tenen cap mena pudor a mos­trar-se com si res els afectés. Fa un any, quan Luis García aga­fava les reg­nes del juve­nil de la Damm, em comen­tava que el mòbil i les xar­xes soci­als havien fet molt de mal al fut­bo­lista. “Ara, cadascú està ficat en el seu propi món”, indi­cava l’asturià. L’essència del fut­bol s’ha per­dut. Els codis s’han reca­ra­go­lat de tal manera que les indi­vi­du­a­li­tats estan per sobre del grup. Una gestió comu­ni­ca­tiva que és el batec de tota una gene­ració de joves. Tots hem pas­sat per moments d’ado­lescència i joven­tut on no con­trolàvem l’entorn. Volíem tren­car límits. Però cal tenir una veu amiga que posi un topall i reor­deni cer­tes con­duc­tes. Crec que quan Rufete parla de l’àrea d’iden­ti­tat aquest és un dels temes que haurà de ges­ti­o­nar. La imatge del club, amb aques­tes acti­tuds, surt per­ju­di­cada, i l’enuig de l’afi­ci­o­nat, que sent el club com a seu, va en aug­ment. De moment, i parlo per molts afi­ci­o­nats, no dema­nen fit­xat­ges (que també), però sí que es con­tro­lin cer­tes acti­tuds que embru­ten la imatge del club.