L’EDITORIAL
El moment de treure’s l’espina
Aquest esprint final extemporani de la Champions a l’agost té moltes possibilitats de convertir-se en una caixa de sorpreses. Ni el temps de preparació, ni la tensió competitiva, ni tan sols els jugadors disponibles i el seu estat de forma no han de guardar relació amb el que hauria estat en el trimestre primaveral, que és cap on enfoquen la preparació els autèntics aspirants a la Champions.
Un exemple claríssim és Luis Suárez. L’uruguaià es va operar del menisc a mitjan gener i, sent la segona intervenció, no es comptava amb ell per la lliga i ben justet per la Champions. Però vet aquí que Suárez arriba sencer, recuperat i rodat en competició a la tornada de vuitens de la Champions i al que vingui a continuació. El seu físic no és el de fa quatre o cinc anys. Només cal veure imatges de l’últim triplet blaugrana per adonar-se’n. Però l’ofici i la voracitat es mantenen intactes, i li concedeixen una oportunitat –si no és l’última, de les últimes– per rubricar un historial a l’abast només dels elegits.
En clau blaugrana, aquesta Champions també és una oportunitat de redempció per a Antoine Griezmann. No ha tingut les millors condicions per destacar, el francès, en un Barça que no juga com l’Atlético ni per casualitat i on hi ha un extraterrestre argentí que es mou per la seva mateixa zona d’influència. El llenguatge corporal de Griezmann tampoc l’ha ajudat a empatitzar. Però 15 gols no és cap xifra menyspreable, i tampoc ho són els esforços de Setién per fer-lo encaixar amb Messi i Suárez. Un trident que té quatre partits per redimir-se i esborrar la sensació de decepció que predomina en el barcelonisme.