Ronald Koeman ja ha agafat les regnes del Barça. Cada vegada que hi ha un canvi a la banqueta es generen les expectatives de rigor sobre l’acompliment dels suposats dogmes del barcelonisme -el joc de posició, la Masia...- i sobre si ha begut poc o molt de les fonts del cruyffisme. L’holandès no se n’escapa, per molt que siguin obvietats que ha estat entrenat per Johan Cruyff, que ha demostrat la seva vàlua en un munt d’equips, que era el seleccionador holandès amb tot el que això comporta... És igual. El primer dia que Riqui Puig i Ansu Fati no siguin titulars, el primer partit sense una possessió del 60 per cent o més, el primer que es guanyi amb dos gols de joc directe... ja hi haurà debats oberts.

S’ha de partir de la base que no és cert que només Guardiola pot ser l’entrenador del Barça, que és el que s’intueix que defensen els essencialistes més integrals, però que tampoc són multitud els tècnics amb capacitat, galons, prestigi i aquell punt de caràcter infranquejable que cal per dirigir un vestidor com el blaugrana. Segurament ni Setién ni Valverde reunien totes aquestes qualitats, sense les quals es poden guanyar títols -com demostren les lligues de Valverde- però costa molt regnar entre els grans d’Europa. Tampoc es pot ignorar que el venerat Pep, malgrat tota una vida de militància blaugrana, quan va ser promocionat al primer equip tan sols tenia una minsa experiència en el filial. I va ser oli en un llum.

Koeman arribarà a un equip que hauria de ser objecte de la revolució més gran des que Rijkaard va deixar el club. Un club, el Barça, que com més llast salarial deixi anar més marge tindrà per a la reconstrucció. El far, però, continuarà sent Messi. Tècnic i estrella hauran de trobar punt d’equilibri tan complex que permet compaginar l’entesa i la comunicació i, de l’altra banda, l’exigència a la plantilla que és consubstancial a Koeman. Messi, probablement el jugador més inimitable de la història, és l’única megaestrella que, des que el futbol és un negoci mundial, no s’ha mogut del club on s’ha format i jugat i aquesta fidelitat li concedeix el dret a opinar sobre uns quants aspectes: l’entrenador, els companys, el moment de la retirada...

S’ha d’esperar per valorar com Koeman aplica les seves pautes al Barça. Prejutjar és inútil. També Setién era el guardià de les essències del cruyffisme i el suposat promotor del talent jove, i ha hagut d’afluixar davant un vestidor empoderat amb el qual, malgrat tot, no li ha fet prou costat. Koeman ja ha fet una afirmació que és una obvietat majúscula però que cada vegada que arriba un nou tècnic sembla inevitable: que no es pot jugar traient la pilota des del darrere sense els jugadors adequats per fer-ho. També diu Koeman que hi haurà talent per guanyar partits i títols i que al Barça no existeixen les temporades de transició. Des de la seva òptica, és un discurs coherent i té una utilitat motivadora i engrescadora. En la pràctica, si el Barça no aconsegueix canviar en aquest mercat la correlació de forces amb el Bayern, el PSG o el City, caldrà confiar en les aptituds de Koeman per convèncer tothom que la seva arribada és un reset complet i esperar un creixement descomunal dels joves que s’acaben de fitxar i dels jugadors formats a la casa.