L’EDITORIAL
Què els espera a les lligues no professionals?
Hi ha la sospita que el govern espanyol està acollonit perquè tot i les restriccions i les prohibicions, al coronavirus li agrada més el territori espanyol que, per exemple, Alemanya o Escandinàvia, on la mascareta és gairebé un element exòtic i, en canvi, tenen molt més ben controlada la Covid-19. I s’entreveu que l’estratègia del PSOE és limitar al màxim totes les activitats que no es considerin productives. Per tant, perilla l’esport no professional o, el que és el mateix, està en risc tota competició d’equips que no sigui el futbol de primera i segona A i l’ACB. Són les lligues reconegudes com a professionals i les que generen drets d’imatge, sobretot en el cas del futbol.
Per tant, no és casual que al voltant del futbol de segona B i tercera divisió s’emetin globus sonda que parlen de no començar la temporada fins l’any 2021. Si es confirmés, l’efecte dòmino faria caure totes les competicions d’equips que impliquin desplaçaments entre territoris: Asobal, LEB Or i Lliga Femenina en bàsquet i, en general, primeres categories de la resta d’esports. No hi ha confirmació, però quan el CSD hi fica el nas ja es pot intuir per què serà. És inviable sotmetre tots els jugadors de futbol del país a una PCR cada setmana. En canvi, en l’esport individual, un simple test abans de les grans cites garantiria un grau significatiu de seguretat sanitària.
Mal que bé, les lligues professionals tiraran endavant però posar el tall en la consideració de competició professional és una discriminació que s’ha de reparar. Que la segona B i la lliga femenina de futbol, o la LEB Or i la Lliga Femenina de bàsquet, o l’Asobal no tinguin el rang de professionals no vol dir que no hi actuïn esportistes professionals. De fet, algú pensa que els jugadors d’handbol o hoquei patins del Barça no són professionals, que poden tenir una altra feina? O les futbolistes del Barça que avui lluiten per la Champions? O les jugadores de l’Uni Girona? Tot aquest col·lectiu viu de la seva feina, que és la pràctica esportiva amb una exigència de nivell professional, una dedicació exclusiva, o gairebé. És un grup que té contracte laboral, una alta a la Segueretat Social i, en el cas del futbol femení, fins i tot uns acords marc als quals costa referir-se com a conveni però que en són un embrió.
L’ajornament de l’inici de l’esport no professional, si finalment es materialitza, haurà de venir acompanyat obligatòriament d’un pla d’ajudes que permeti als clubs sobreviure. Perquè les obligacions laborals hi seran però els ingressos derivats de taquillatge i abonaments desapareixeran i els de patrocinis tendiran a zero mentre no hi hagi competició. Tot això, sense oblidar que, amb molt poca o cap televisió, el retorn als patrocinadors s’ha de buscar a través de la presència de públic... i d’això tampoc no arriba cap notícia.