El pitjor que pot passar quan hi ha un divorci és que els dos membres de la parella reaccionin malament, amb violència. Amb entesa sempre fa molt menys mal que si volen planxes i ganivets. Hi ha moltes òptiques per analitzar la bomba que és el burofax de Messi però, en tot cas, si s’ha acabat, que s’entenguin. Que Bartomeu assumeixi que haurà estat el president que ha partit peres amb el millor jugador de la història, un futbolista irrepetible que ha ofert 16 temporades de glòria al club. I que Messi no persisteixi en la lletgíssima via del burofax i entengui que per marxar ha de portar una oferta sobre la taula. Perquè el club, les seves juntes directives, li poden haver fallat no sent clars en els plantejaments o no complint les promeses fetes, però per sobre de les directives hi ha el club i el barcelonisme, que si ja no es mereixen que l’última imatge de Messi de blaugrana sigui la del rostre desencaixat pel 2-8 a Lisboa, encara menys poden admetre que el mite futbolístic del segle XXI marxi d’una manera roïna, i encara menys amb litigis als jutjats. Messi mereix ser recordat només pel que ha aportat al barcelonisme. De Figo només ve al cap el seu final.

El burofax de Messi posa entre les cordes la junta i en particular Bartomeu, que fa anys que s’ha carregat el club a l’esquena. El soci, el compromissari, el barcelonista, no vol que Messi deixi un munt de milions al calaix –que d’altra banda, podrien ajudar molt a equilibrar el pròxim exercici i evitarien que la junta hagués d’avalar–, el barcelonista vol que Messi sigui un jugador d’un sol club i que quan deixi el Barça, sigui per anar a jugar un o dos anys al seu Rosario natal, no a retrobar-se amb Neymar o Guardiola. Avui, però, estem molt més a prop d’aquesta segona possibilitat.

N’hi ha una tercera, que el burofax sigui una estratègia per forçar un canvi de rumb al club al preu d’obrir una crisi com fa anys que no es recorda. Que les eleccions no siguin al març sinó a l’octubre. A vegades, de les grans sacsejades en surten decisions estratègiques. És el moment d’envoltar-se de gent que hi toqui i analitzar-ho amb cap serè. Ni un president ni un jugador –ni tan sols Messi– no poden estar per sobre d’un club, perquè ells passen i el club roman. Però Bartomeu hauria d’aplicar la teoria del mal menor –perquè, de mal, n’hi ha, i no poc– i si arriba a la conclusió que, dimitint, Messi s’ho podria repensar, fer l’últim favor al barcelonisme. Total, si no ho fa té garantides una assemblea ingovernable, una moció de censura que, amb Messi fora, seria guanyadora i ves a saber si un ànim contumaç d’aixecar totes les estores per part del seu successor. Avui, la crisi esportiva que admetia Bartomeu s’ha convertit en una crisi institucional de gran magnitud.

Acabem amb Messi i amb les seves raons. El primer que ha de fer és explicar-se i fer-ho amb sinceritat. Els milions de barcelonistes que l’idolatren no mereixen menys. El que ha transcendit fins ara és que l’argentí està molest perquè, en aquests anys de maduresa, no l’han envoltat d’una plantilla competitiva per guanyar. Però també hauria d’entendre que, en part, ha estat per no molestar-lo prescindint de jugadors que han estat grandíssims però que han entrat en declivi abans que ell i, quina casualitat, són molt amics seus.