L’EDITORIAL
L’esport es rebel·la contra els abusos que empara Donald Trump
La limitació de mandats és una mesura de qualitat democràtica acceptada universalment, però que no impedeix que en determinades circumstàncies causi efectes no desitjats. Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units perquè Barack Obama no es podia presentar (i qui sap si per altres raons que encara no ens han aclarit) i els demòcrates no li van trobar un relleu adequat i van reciclar Hillary Clinton que, malgrat rebre 2,8 milions de vots populars més, no va ser presidenta per culpa del peculiar sistema electoral dels EUA, que atorga tots els vots presidencials d’un estat al candidat guanyador, s’hagi imposat per un vot de diferència o per un milió. I Trump, populista, defensor de les armes, ultraconservador, proteccionista, masclista, neoliberal, racista... va retenir els estats d’aquest mateix perfil sociològic, va donar per perduts els clarament demòcrates i va esforçar-se amb èxit a decantar els estats més indefinits amb promeses que al nord-americà de formació clàssica i acostumat a valorar només els afers interns encara el sedueixen: Bandera, llei, pistola, mur, religió i raça. Així va ser president.
En l’últim any de mandat, la nefasta gestió –primer negacionista, després amb criteris econòmics– de la Covid-19 l’ha posat entre les cordes i a dos mesos de les eleccions, un demòcrata amb tan poc carisma com Joe Biden el supera d’uns quants punts a les enquestes. El que l’hauria de rematar les expectatives electorals de Trump són els abusos policials contra ciutadans de raça negra. No serà per falta d’exemples recents i amb repercussió. La mort de George Floyd asfixiat a Minneapolis al maig i ara el tiroteig a Jacob Blake a Wisconsin han causat manifestacions, aldarulls i enfrontaments al carrer i protestes de tota mena en els àmbits més diversos. També en l’esport, fins al punt que s’ha posat en qüestió la disputa de les semifinals i finals de l’NBA, amb tot l’impacte econòmic que tindria. Que el vicepresident dels Bucks hagi donat suport incondicional a la incompareixença del seu equip hauria de fer reflexionar, perquè se suposa que s’hi juga molts diners. Partitsde WNBA, de beisbol i fins i tot el torneig de tennis de Cincinnati s’han vist afectats.
Però, malgrat tota aquesta pressió, totes les manifestacions de personatges influents en l’opinió pública nord-americana, esportistes inclosos, no és gens clar que els episodis d’abusos policials contra ciutadans negres juguin en contra de Trump. De fet, si de Floyd i Blake no se n’haguessin fet públiques les imatges, no cal ser un analista gaire fi per saber que els dos casos s’haurien justificat com a reaccions de defensa pròpia dels policies, que no s’hauria obert cap investigació i que Trump els haurian lloat com a herois que actuen en defensa de la llei i l’ordre. Als Estats Units existeix un racisme sistèmic, ancorat durant dècades per la promoció, justificació o tolerància d’actituds discriminatòries des de les edats menudes i que exemplars de l’espècie humana de conducta i principis tan nefastos com Donald Trump no han fet altra cosa que consolidar amb els seus discursos de la por contra el foraster i els plans per aixecar murs. És aquest fet, l’existència d’aquest racisme, el que fa dubtar que els episodis que aquí colpeixen a una majoria juguin en contra de la reelecció de Trump. S no fos per aquest pòsit socialment tan arrelat, sumant les dones i els votants que no són de raça blanca un discurs tan discriminatori i sectari com el seu no podria ser mai guanyador.
No es pot caure en l’autocomplaença. El racisme, el classisme i el segregacionisme no són exclusius dels Estats Units. Volten per tot el món, i no cal presumir de res quan aquí al costat els feixistes ja tenen seients als parlaments i campen lliurement pels carrers. A Catalunya són residuals, i per molts anys, però a Espanya ja condicionen.