Demà arrenca el Tour més peculiar de l’era del ciclisme professional. D’una banda, per un conjunt de mesures sanitàries que tindran una part extremadament visible però que en alguns aspectes poden semblar exagerades –si hi ha dos corredors d’un equip que donen positiu, tot l’equip ha de deixar la cursa– i que mantenen el dubte de fins a quin punt es podran garantir quan impliquin els aficionats. Es poden impedir les concentracions de públic en zones molt sensibles, però qui s’hagi passejat per les rutes de les etapes alpines i pirinenques un i dos dies abans del pas dels corredors i hagi vist la quantitat de seguidors que fan una i dues nits a peu de carretera, en tendes o vehicles, és plenament conscient que posar portes al camp és impossible. També cal veure què fa la climatologia en aquests massissos de muntanya el mes de setembre, dos mesos més tard del benigne juliol. I a nivell de repercussió mediàtica, serà interessant analitzar si l’impacte de la cursa francesa és l’habitual, amb la competència que tindrà de les grans lligues de futbol que es reprendran durant la seva disputa. En l’habitualment poc atapeït juliol, pocs rivals tenia.

Però la particularitat del Tour 2020 també és esportiva. Tot i començar tan tard, la realitat és que arriba molt aviat, massa, per a la majoria de corredors de la vella guàrdia, acostumats a preparar la gran cita francesa durant la primavera. La Covid-19 els ha tingut tots aturats fins a l’agost i Chris Froome i companyia no han pogut enfocar el Tour com solien fer-ho. Si els favorits de manual haurien de ser Egan Bernal (Ineos) i Primoz Roglic (Jumbo), més que mai s’ha de tenir la mirada oberta a corredors que en un mes hagin estat capaços d’agafar la forma per a una cursa de tres setmanes que culmina amb una dura contra rellotge individual i que a més, tinguin un equip que no els deixi sols al cap de quatre dies. Més que mai, en aquest Tour els noms poden no fer la cosa i el tòpic d’una cursa més oberta pot convertir-se aquesta vegada en realitat.

L’altra excepcionalitat del Tour –aquesta, per celebrar d’entrada– és la participació de dos corredors catalans. David de la Cruz ja fa temps que sap que el seu equip, l’Emirates, el té com a fix. Amb 31 anys, consolidat amb 10 temporades de professional i sent un reputat escalador, és un valor segur. Més jove (26 anys), Marc Soler ho ha sabut fa pocs dies, quan al Movistar s’han adonat que ni Alejandro Valverde ni Enric Mas estan per tirar coets i han reclutat el català, destinat en principi a lluitar pel Giro, que comença amb prou feines dues setmanes després que s’acabi el Tour. Que no sigui un premi enverinat.