Mentre Jorge Messi ultimava l’estratègia per reunir-se amb Bartomeu, Ivan Rakitic ha protagonitzat una sortida del Barça de gran categoria. com correspon a un jugador que ha estat fonamental en la línia de l’equip que defineix més l’estil Barça –el mig del camp– i que deixa el club sent el quart forà amb més partits disputats de blaugrana.

A Rakitic, a més d’una contribució decisiva a la consecució de 13 títols encapçalats per la Champions de Berlín, se li ha d’agrair la sinceritat. Ha anat de cara sempre. Quan va reclamar que no el tractessin com un sac de patates i quan ha expressat amb el seu rostre una situació que el disgustava, fos una substitució en un partit, la pèrdua de pes en l’equip o les filtracions que estaria ben vist que es busqués equip. Perquè el club ja l’havia posat en la rampa de sortida des de fa un parell d’anys. També era transparent quan admetia que, sent blaugrana, portava el Sevilla al cor. Els sentiments no es poden evitar.

En el seu comiat, cap paraula agra, ressentida o dissonant, i segur que algun motiu tenia. Tot agraïments per sis temporades –el doble que al Sevilla– que segurament mai hauria somiat poder viure i que en conjunt pesen més que els episodis puntuals. Sospitar de la seva sinceritat queda fora de lloc perquè obligaria a fer-ho de qualsevol que obri la boca. També –com Messi– se’n va un any abans que s’acabés el seu contracte i, a diferència de l’argentí, marxa perquè no el volen i, malgrat això, tot és elegància i esperit esportiu. Una actitud que hauria de ser font d’inspiració per a molts altres casos i que, d’altra banda, permet tenir sempre les portes obertes.