El 30 de juliol de 1930 Joan Gamper va decidir posar fi a la seva vida. Patia una profunda depressió. Va ser víctima dels estralls de la crisi econòmica del 1929 i cap de turc per la xiulada a l’himne espanyol al camp de Les Corts. Assetjat per una greu crisi personal, el fundador del Barça se suïcidà. Durant molt de temps, aquest controvertit personatge va ser condemnat a l’oblit. Tanmateix, després de dècades de silenci, el club va voler retre un merescut homenatge a una persona clau en la seva història. Així, l’any 1966 Enric Llaudet instituí el Trofeu Joan Gamper per començar la temporada futbolística i Joan Laporta inaugurà el 2006 la Ciutat Esportiva Joan Gamper, on s’entrenen tots els equips de futbol.

Per a molts culers, com Vázquez Montalbán, Gamper es va convertir en un referent del barcelonisme identitari, sentimental i popular. Al seu famós article “Barça!, Barça!, Barça!” s’hi referia com un dels “mites de la Catalunya actual”, símbol de l’immigrat que arrela en el més pregon del país fins al punt que, als anys 20, ningú no posava en dubte la seva catalanitat. No obstant això, encara avui queda pendent un darrer reconeixement institucional: posar el seu nom a l’estadi barcelonista. Una promesa ajornada durant el franquisme perquè un estranger, suïcida, protestant i enemic de la dictadura de Primo de Rivera no s’adequava al perfil requerit pel règim.

Primer es va acordar anomenar-lo “Estadio del Club de Fútbol Barcelona”, una fórmula provisional, neutra i asèptica, destinada a evitar polèmiques. Els aficionats, però, es referien a l’estadi com el “camp nou”, en oposició al “vell” Les Corts. Vuit anys després, al 1965, es consultà els socis per decidir el nom oficial. Ara bé, a l’enquesta no constava el seu fundador. Les opcions continuaven sent prou neutres: Estadi del CF Barcelona, Estadi Barça i Estadi Camp Nou. Tot i ser la primera opció la més votada, tant la premsa com els seguidors barcelonistes continuaven referint-se al feu culer com el “Camp Nou”.

Per això, l’any 2001, sota la presidència de Joan Gaspart, es plantejà una altra consulta per oficialitzar de manera definitiva el nom de l’estadi. Amb la democràcia espanyola consolidada no hi havia cap motiu per obviar la figura del seu fundador. Havia arribat el moment de rescabalar el deute històric adquirit amb qui havia fet possible l’existència del club i evitat la seva desaparició en més d’una ocasió. El 10 d’abril els diaris donaven per fet que entre les alternatives hi constaria el nom de Joan Gamper. Sorprenentment, l’endemà, la notícia era que finalment només es podria triar entre “Estadi del FC Barcelona” o “Camp Nou”. Sembla ser que algunes enquestes internes anunciaven la derrota de Gamper i la família no va voler que la seva figura quedés en entredit de nou dins del barcelonisme.

Vázquez Montalbán lamentà aquest canvi en el darrer moment i va recórrer al sentit de l’humor i la ironia per posar de manifest el seu malestar. Escollir entre les dues propostes finals suposava apostar per una imprecisió cronològica –quaranta anys després l’estadi ja no era un camp nou– o una obvietat absurda a l’alçada de l’afirmació “futbol es futbol”. Com a resposta a aquest contrasentit, proposava escriure en les paperetes el nom de “Gamper” o de “Sharon Stone”, un altre dels seus mites (“Adiós, Guardiola; adiós, Joan Gamper”, El País). La pèrdua dels referents emblemàtics del club, com els jugadors del planter o el seu fundador, qüestionava que el Barça continués sent “més que un club” (“El nou Barça”, Avui).

En un article publicat l’endemà de la mort de Ladislao Kubala, Vázquez Montalbán aprofita per reivindicar Gamper com un dels tres estrangers de referència en la història del barcelonisme. Tanmateix, lamenta que encara no havia rebut el reconeixement merescut donant-li nom a l’estadi (“Kubala, entre Gamper y Cruyff”, El País, 2002). Amb l’elecció de Joan Laporta com a president i del fitxatge de Ronaldinho l’any 2003, l’escriptor barceloní recuperava l’esperança de poder iniciar una nova era on, fins i tot, l’estadi pogués ser rebatejat amb el nom de Joan Gamper (“L’esperança”, Avui).

Posar el nom d’un estranger al Camp Nou podria convertir-se en una referència mundial per explicar quina és la particular idiosincràsia del Barça. Un club fortament identificat amb Catalunya, però a la vegada capaç d’integrar tothom qui ve de fora. Un missatge en consonància amb unes societats cada cop més globalitzades capaç d’atraure seguidors d’arreu del món, una font d’ingressos cada cop més important. Ara que urgeix trobar una firma comercial per al cognom de l’estadi, seria el moment de recuperar el debat sobre el seu nom. La convocatòria d’un nou referèndum per aprovar el finançament de l’Espai Barça pot ser una bona oportunitat per compensar el deute simbòlic contret amb Joan Gamper. Una proposta en sintonia amb un model de club, i de barcelonisme, que permeti articular l’imaginari d’un país amb el repte d’un futbol espectacle, on solen ser més decisius els patrocinadors que no pas els aficionats (“Un presidente y una teoría”, El País, 2003).