No va fal­tar ni anar a córrer-cuita, a dar­rera hora. El matí del dia límit que s’havien de pre­sen­tar les 16.520 sig­na­tu­res per a poder con­vo­car el vot de cen­sura con­tra Josep M. Bar­to­meu ja s’havien acon­se­guit. Haver arri­bat fins aquí ja era tot un èxit pels pro­mo­tors, després d’una modi­fi­cació esta­tutària (2013) que pas­sava del 5% al 15% el nom­bre de fir­mes necessàries per a poder con­vo­car els socis a les urnes. Ni Núñez con­tra l’Ele­fant Blau, ni Joan Laporta més recent­ment, van haver d’afron­tar el vot de cen­sura con­tra una opo­sició tant nom­brosa, numèrica­ment par­lant.

Així doncs, les 20.687 sig­na­tu­res que es van pre­sen­tar a les ofi­ci­nes del club ja repre­sen­ten un pri­mer cla­te­llot, bon donat, a la junta direc­tiva actual. Però, sobre­tot, repre­sen­ten quel­com més. És la cons­ta­tació que, mal­grat la hiper­co­mer­ci­a­lit­zació del fut­bol con­tem­po­rani, hi ha quel­com de romàntic que aquells clubs que s’han resis­tit a con­ver­tir-se en soci­e­tats anònimes encara pre­ser­ven: la capa­ci­tat del soci per a poder pren­dre el con­trol de l’enti­tat quan ells i elles con­si­de­ren que s’està nave­gant a la deriva. I és aquí ens tro­bem ara, a can Barça.

Amb només 297 sig­na­tu­res inva­li­da­des en el pri­mer recompte, tot apunta que la moció podria tirar enda­vant i en un con­text més que remo­gut. Als tres des­as­tres dar­rers a la Cham­pi­ons Lea­gue, s’hi suma el des­con­ten­ta­ment de Leo Messi, l’erràtica pla­ni­fi­cació espor­tiva -fins i tot, amb Riqui Puig més fora que dins-, la poca elegància amb què s’ha vol­gut fina­lit­zar el con­tracte de Qui­que Setién i els seus aju­dants o, fins i tot, la manera com el metge del pri­mer equip, l’esti­mat Ricard Pruna, ha aca­bat sor­tint de l’enti­tat per la porta del dar­rera. Lamen­ta­ble. Fins i tot, hi ha uns comp­tes que fan témer penúries futu­res, amb un endeu­ta­ment net dis­pa­rat (879,71 mili­ons d’euros) i molt per sobre dels de l’etern rival, el Reial Madrid (322,25 mili­ons). El soci tindrà el poder de deci­dir si Bar­to­meu tanca els números d’aquesta tem­po­rada, o no. Tindrà la capa­ci­tat de redreçar el rumb del vai­xell.

Ara bé, si bé les urnes dona­ran la veu al soci, el què no can­viarà serà el model nor­ma­tiu de gestió que s’haurà de por­tar a terme, amb Bar­to­meu o qui sigui a la pre­sidència de l’enti­tat. La dis­neyit­zació del fut­bol euro­peu és un impe­ra­tiu de la soci­e­tat post­mo­derna si els clubs volen ser com­pe­ti­tius: no només s’ha de pen­sar en la maxi­mit­zació de l’èxit espor­tiu, sinó que la maxi­mit­zació dels ingres­sos és tant o més impor­tant a llarg ter­mini per a garan­tir la super­vivència de l’enti­tat. Encara que el nuñisme sociològic rene­gui del lle­gat de la junta de Joan Laporta, aquell cer­cle virtuós con­ti­nua essent la base per tal de con­ce­bre els èxits del futur: a la gespa i als des­pat­xos.

Cer­ta­ment, la gran­desa del Barça és que per­tany al soci. La dar­rera paraula sem­pre serà seva. Però, en la post­mo­der­ni­tat, l’ima­gi­nari col·lec­tiu del soci es debat entre el roman­ti­cisme del pas­sat -el què li expli­quen els avis- i l’hedo­nisme del futur. L’afi­ci­o­nat al fut­bol viu a la cerca d’un plaer que no només es satisfà durant l’estona del par­tit, sinó que ha de ser com­pa­ti­ble amb bona part de les altres acti­vi­tats de la seva quo­ti­di­a­ni­tat. La soci­e­tat hiper­co­mer­ci­a­lit­zada ha de garan­tir un con­tacte per­ma­nent de l’afi­ci­o­nat amb el seu club de referència, inde­pen­dent­ment que aquesta major relació (a través de merc­han­di­sing, l’oferta d’entre­te­ni­ment o els con­tin­guts audi­o­vi­su­als per a la vida mul­ti­pan­ta­lla) sigui con­tra­pro­du­ent per a enfor­tir la seva iden­ti­tat socio-cul­tu­ral.