L’EDITORIAL
Resposta tèbia a un acte flagrant de repressió
La democràcia exemplar que és l’espanyola acaba de substituir per via judicial el primer president català de la història inhabilitat en l’exercici del seu càrrec. Un electe, rellevat per qui no l’ha elegit i per un delicte d’opinió tipificat com a desobediència. Una fita més en l’escalada repressiva. No valen els vots de l’Estatut, ni els del 27-S, ni els del 21-D... no valen els vots quan votem malament a ulls dels ariets repressius que controlen la cúpula judicial i gran part dels mitjans de comunicació espanyols. La judicatura fa anys que s’ha escapat del control democràtic, impulsada pel pensament ultradretà que ha presidit els governs del PP i ovacionada per la caverna mediàtica.
A diferència d’atropellaments anteriors –violència policial de l’1-O, sentència al govern...– la ciutadania catalana no ha pres els carrers immediatament. El mateix departament d’Interior no preveu conflictes com els de la tardor del 2019. Tampoc l’esport –amb unes quantes excepcions molt honorables, amb el Barça com a màxima dimensió– ha reaccionat amb celeritat. La falta d’una reacció ràpida, massiva i contundent no s’explica només per la Covid-19, ni per la previsibilitat de la sentència. És també, i sobretot, una conseqüència lògica de la falta d’unitat estratègica dels partits polítics que haurien de representar la pluralitat i riquesa del moviment independentista i que s’han passat més de dos anys mirant-se de reüll –o directament contraprogramant-se, o fent-se la traveta– des del govern del país. Les estratègies partidistes i les pugnes pel poder –i no la repressió ni la Covid-19– són les que tenen un efecte devastador en l’ànim de l’independentisme.