Si els jugadors francesos haguessin tingut la mateixa solidaritat per jugar a futbol que van tenir per fer vaga en l'entrenament després de l'expulsió d'Anelka i el mateix èmfasi que per trobar el suposat traïdor que va filtrar que el conflictiu davanter havia insultat el tècnic Raymond Domenech en el descans del partit contra Mèxic, potser encara estarien vius en el mundial. Es pot guanyar, es pot perdre i, fins i tot, com va pontificar Reixach, es pot empatar. Però amb el potencial de França, l'actual subcampiona, el ridícul i la imatge han estat lamentables, tal com han reproduït a bastament els rotatius francesos i també com es va encerregar de remarcar la ministra d'Esports, que va qualificar de «desastre» sense mossegar-se la llengua l'actuació del conjunt bleu, que ha passat de la grandeur a la misèria. França va meravellar el món quan va guanyar el seu mundial el 1998 amb un model d'integració de cultures liderat per Zidane i ara ha fet plorar. Diuen que fins i tot tenien problemes per determinar els llocs per seure en l'autocar com els nanos de cinquè. Ja van arribar al mundial amb un cop de sort, però la seva actuació ha superat amb escreix qualsevol previsió pessimista. És evident que hi ha molts equips i seleccions amb jugadors o grups de jugadors que tenen desavinences, però França ha superat el límit permès quant a convivència i acaba amb un bagatge trist de tan sols un punt –un empat i dues derrotes–. Fins i tot Abidal va demanar al seu entrenador que no el posés en l'últim partit perquè el seu estat anímic no era l'idoni. Almenys va ser sincer. Després del partit contra Sud-àfrica, el darrer de la primera i última fase, Domenech no va voler donar la mà al seu homòleg Parreira, que alguna cosa devia haver fet, però que va insistir per fer les paus sense èxit. La imatge va ser lamentable. Laurent Blanc, el nou seleccionador, tindrà una feinada. Ahir, Thierry Henry, que va donar l'empenta final perquè França anés al mundial quan va tocar la pilota amb la mà, la seva millor acció de tot el curs futbolístic, es va reunir amb Sarkozy, que va deixar plantats un grup d'ONG que ja tenien concertada una visita amb ell. Certament discutible quan el mal ja estava fet, però un símptoma més que el futbol traspassa molts cops els àmbits estrictament esportius.

De la resta del mundial, destaca l'excitació de Maradona gràcies a una substància dopant legal: el futbol. El gran campionat de Messi, que ja no es transforma quan juga amb l'Argentina. Espanya, que ha baixat respecte de l'Eurocopa, però continua sent l'equip que sap fer circular millor la pilota amb el model del Barça, tot i que avui s'ho juga tot contra Xile. O que els nois de Ghana la toquen bé encara que es compliquen massa la vida en la finalització. També ha agradat força la nova Alemanya, que es fa respectar i sembla que té recorregut i, només faltaria, sobta l'eliminació d'Itàlia, futbolísticament reprotxable perquè és la campiona, però força menys estrident que la francesa, encara que avui Lippi i els jugadors rebran lògicament per tots costats. Fer sempre equilibris a la corda fluixa té els seus perills.