Si els juga­dors fran­ce­sos hagues­sin tin­gut la mateixa soli­da­ri­tat per jugar a fut­bol que van tenir per fer vaga en l'entre­na­ment després de l'expulsió d'Anelka i el mateix èmfasi que per tro­bar el supo­sat traïdor que va fil­trar que el con­flic­tiu davan­ter havia insul­tat el tècnic Ray­mond Dome­nech en el des­cans del par­tit con­tra Mèxic, pot­ser encara esta­rien vius en el mun­dial. Es pot gua­nyar, es pot per­dre i, fins i tot, com va pon­ti­fi­car Rei­xach, es pot empa­tar. Però amb el poten­cial de França, l'actual sub­cam­pi­ona, el ridícul i la imatge han estat lamen­ta­bles, tal com han reproduït a bas­ta­ment els rota­tius fran­ce­sos i també com es va encer­re­gar de remar­car la minis­tra d'Esports, que va qua­li­fi­car de «des­as­tre» sense mos­se­gar-se la llen­gua l'actu­ació del con­junt bleu, que ha pas­sat de la gran­deur a la misèria. França va mera­ve­llar el món quan va gua­nyar el seu mun­dial el 1998 amb un model d'inte­gració de cul­tu­res lide­rat per Zidane i ara ha fet plo­rar. Diuen que fins i tot tenien pro­ble­mes per deter­mi­nar els llocs per seure en l'auto­car com els nanos de cinquè. Ja van arri­bar al mun­dial amb un cop de sort, però la seva actu­ació ha superat amb escreix qual­se­vol pre­visió pes­si­mista. És evi­dent que hi ha molts equips i selec­ci­ons amb juga­dors o grups de juga­dors que tenen des­a­vi­nen­ces, però França ha superat el límit permès quant a con­vivència i acaba amb un bagatge trist de tan sols un punt –un empat i dues der­ro­tes–. Fins i tot Abi­dal va dema­nar al seu entre­na­dor que no el posés en l'últim par­tit perquè el seu estat anímic no era l'idoni. Almenys va ser sin­cer. Després del par­tit con­tra Sud-àfrica, el dar­rer de la pri­mera i última fase, Dome­nech no va voler donar la mà al seu homòleg Par­reira, que alguna cosa devia haver fet, però que va insis­tir per fer les paus sense èxit. La imatge va ser lamen­ta­ble. Lau­rent Blanc, el nou selec­ci­o­na­dor, tindrà una fei­nada. Ahir, Thi­erry Henry, que va donar l'empenta final perquè França anés al mun­dial quan va tocar la pilota amb la mà, la seva millor acció de tot el curs fut­bolístic, es va reu­nir amb Sarkozy, que va dei­xar plan­tats un grup d'ONG que ja tenien con­cer­tada una visita amb ell. Cer­ta­ment dis­cu­ti­ble quan el mal ja estava fet, però un símptoma més que el fut­bol tras­passa molts cops els àmbits estric­ta­ment espor­tius.

De la resta del mun­dial, des­taca l'exci­tació de Mara­dona gràcies a una substància dopant legal: el fut­bol. El gran cam­pi­o­nat de Messi, que ja no es trans­forma quan juga amb l'Argen­tina. Espa­nya, que ha bai­xat res­pecte de l'Euro­copa, però con­ti­nua sent l'equip que sap fer cir­cu­lar millor la pilota amb el model del Barça, tot i que avui s'ho juga tot con­tra Xile. O que els nois de Ghana la toquen bé encara que es com­pli­quen massa la vida en la fina­lit­zació. També ha agra­dat força la nova Ale­ma­nya, que es fa res­pec­tar i sem­bla que té recor­re­gut i, només fal­ta­ria, sobta l'eli­mi­nació d'Itàlia, fut­bolísti­ca­ment reprot­xa­ble perquè és la cam­pi­ona, però força menys estri­dent que la fran­cesa, encara que avui Lippi i els juga­dors rebran lògica­ment per tots cos­tats. Fer sem­pre equi­li­bris a la corda fluixa té els seus perills.