Tot el 2020 està sent desconcertant. Està per veure si les competicions referenciades a l’any natural tenen un desenllaç mínimament ortodox, però només cal pensar en el mundial de MotoGP, en l’absència de Marc Márquez i en el desenvolupament de les curses per adonar-nos que no, que de normal, res. En els tornejos d’equips, que es desenvolupen a cavall de dos anys, ningú pot preveure quin serà el context social i de salut la pròxima primavera, quan es decideixin els títols.

De moment, després de sis jornades (i no per tots els equips) ni el Barça ni el Madrid ni l’Atlético ni el Sevilla manen i, en canvi, treuen el cap per la zona alta equips modestíssims com el Granada o el nouvingut Cadis, el millor visitant de la lliga, incloent-hi un triomf al camp del Madrid. Els grans, condicionats pel desenllaç tardà de la Champions i per l’impacte enorme de la pandèmia en els seus ingressos, han fitxat poc o molt poc i s’han posat en marxa més tard i poc entonats.

I arriba el primer clàssic, que sigui quin sigui el resultat no tindrà altre efecte que influir en un hipotètic desempat final. Si guanya el Barça, atraparà el Madrid en la taula amb un partit menys. Si guanya el Madrid, quedar a sis punts dels blancs no serà dramàtic. Més profitós és analitzar les sensacions. Barça i Madrid arriben al partit havent perdut el seu primer partit de lliga. El Madrid, marejat a casa per un rival que acaba de pujar i que segurament per aquesta candidesa no el va golejar. El Barça, amb una actitud responsable digna d’elogi –aquest és el gran canvi– però amb una capacitat futbolística poc millorada i en tot cas allunyada de la que li hauria de permetre lluitar pels títols.