ENROCATS. Josep Gusó té molta sort de viure a Girona. Li seria bastant més difícil passejar pel carrer com si res en qualsevol altra ciutat més futbolera. Ha escollit que morirà matant. Si no, no s'entén la manera com continua enrocat després que el grup gironí d'empresaris li hagués ofert una sortida. Que potser no és la que ell esperava? Però és la que hi ha (o hi havia). El silenci, el fet de no aixecar la catifa, de vegades és una oferta bastant més suculenta que els diners, sempre apetitosos. Lleig, allò de dimitir una hora i mitja abans de la junta extraordinària, tot i que també és comprensible i molt humà voler-se estalviar un linxament públic davant d'uns accionistes que treuen foc pels queixals. Tot i això, Gusó hauria d'haver donat la cara i haver donat explicacions d'on han anat a parar els 900.000 euros que ell, personalment, deu al Girona, contestar qui hi ha ficat en les societats angleses que controlen el 30% de la SAE, argumentar com es pot mantenir un director esportiu que ha dilapidat 1,5 milions d'euros només en rescissions, raonar com es pot haver generat un deute de 3,8 milions en menys de dos anys, defensar què se n'ha fet dels 3,2 milions de capital social o aclarir el cas Pinnacle, que fa tota la pinta de ser un escàndol més d'una llarga llista.

I DESARRELATS. La plantilla (amb un escrit a la samarreta), l'afició (a crits) i els petits accionistes han demanat la dimissió de Gusó i, fins i tot, algun polític. Però no pas una dimissió a seques (Gusó ha deixat un lloc vacant en el consell, però conserva tot el poder dins la SAE), sinó una dimissió com cal (la seva desvinculació física i també accionarial de l'entitat). És la diferència entre un acte de covardia i un de responsabilitat. Cada dia que passa, la soga s'estreny més al coll del Girona, que el dia 30 de juny tindrà una col·lecció de denúncies a l'AFE. I el 31 de juliol serà la data de caducitat del club en la Lliga de Futbol Professional (i el descens administratiu a segona B) si no s'han satisfet els deutes. El consell actual no té diners ni credibilitat, però tampoc cap ganes de cedir les accions a un grup que assegura que assumiria els 3,8 milions de deute i, potser encara més important, deixaria l'auditoria tancada amb clau en un calaix, i amb una mica de sort la llençaria (la clau). I amb la planificació esportiva grinyolant per tots els costats, no oblidem l'aspecte social, amb un desarrelament preocupant i brutal, gairebé tan exponencial com el creixement del deute: el dia que el Girona es jugava la vida contra el Múrcia no es va arribar ni als 6.000 aficionats, tot i que es van regalar entrades. Fa dos anys, 11.500 persones van omplir (pagant) Montilivi en aquell històric partit contra el Ceuta. I això que el premi era exactament el mateix: la segona A. Què ha passat?