ENRO­CATS. Josep Gusó té molta sort de viure a Girona. Li seria bas­tant més difícil pas­se­jar pel car­rer com si res en qual­se­vol altra ciu­tat més fut­bo­lera. Ha esco­llit que morirà matant. Si no, no s'entén la manera com con­ti­nua enro­cat després que el grup gironí d'empre­sa­ris li hagués ofert una sor­tida. Que pot­ser no és la que ell espe­rava? Però és la que hi ha (o hi havia). El silenci, el fet de no aixe­car la catifa, de vega­des és una oferta bas­tant més sucu­lenta que els diners, sem­pre ape­ti­to­sos. Lleig, allò de dimi­tir una hora i mitja abans de la junta extra­or­dinària, tot i que també és com­pren­si­ble i molt humà voler-se estal­viar un lin­xa­ment públic davant d'uns acci­o­nis­tes que tre­uen foc pels quei­xals. Tot i això, Gusó hau­ria d'haver donat la cara i haver donat expli­ca­ci­ons d'on han anat a parar els 900.000 euros que ell, per­so­nal­ment, deu al Girona, con­tes­tar qui hi ha ficat en les soci­e­tats angle­ses que con­tro­len el 30% de la SAE, argu­men­tar com es pot man­te­nir un direc­tor espor­tiu que ha dila­pi­dat 1,5 mili­ons d'euros només en res­cis­si­ons, rao­nar com es pot haver gene­rat un deute de 3,8 mili­ons en menys de dos anys, defen­sar què se n'ha fet dels 3,2 mili­ons de capi­tal social o acla­rir el cas Pin­na­cle, que fa tota la pinta de ser un escàndol més d'una llarga llista.

I DES­AR­RE­LATS. La plan­ti­lla (amb un escrit a la samar­reta), l'afició (a crits) i els petits acci­o­nis­tes han dema­nat la dimissió de Gusó i, fins i tot, algun polític. Però no pas una dimissió a seques (Gusó ha dei­xat un lloc vacant en el con­sell, però con­serva tot el poder dins la SAE), sinó una dimissió com cal (la seva des­vin­cu­lació física i també acci­o­na­rial de l'enti­tat). És la diferència entre un acte de covar­dia i un de res­pon­sa­bi­li­tat. Cada dia que passa, la soga s'estreny més al coll del Girona, que el dia 30 de juny tindrà una col·lecció de denúncies a l'AFE. I el 31 de juliol serà la data de cadu­ci­tat del club en la Lliga de Fut­bol Pro­fes­si­o­nal (i el des­cens admi­nis­tra­tiu a segona B) si no s'han satis­fet els deu­tes. El con­sell actual no té diners ni cre­di­bi­li­tat, però tam­poc cap ganes de cedir les acci­ons a un grup que asse­gura que assu­mi­ria els 3,8 mili­ons de deute i, pot­ser encara més impor­tant, dei­xa­ria l'audi­to­ria tan­cada amb clau en un calaix, i amb una mica de sort la llençaria (la clau). I amb la pla­ni­fi­cació espor­tiva gri­nyo­lant per tots els cos­tats, no obli­dem l'aspecte social, amb un des­ar­re­la­ment pre­o­cu­pant i bru­tal, gai­rebé tan expo­nen­cial com el crei­xe­ment del deute: el dia que el Girona es jugava la vida con­tra el Múrcia no es va arri­bar ni als 6.000 afi­ci­o­nats, tot i que es van rega­lar entra­des. Fa dos anys, 11.500 per­so­nes van omplir (pagant) Mon­ti­livi en aquell històric par­tit con­tra el Ceuta. I això que el premi era exac­ta­ment el mateix: la segona A. Què ha pas­sat?