CRÈDIT O DÈBIT
dani colmena
Futbol de saló a l'Eliseu
Nicolas Sarkozy és la cara amable d'una dreta que s'expressa sense complexos. Li costa poc defensar les retallades de les pensions i altres tipus d'ajudes socials i són governants neoliberals com ell els que ens intenten convèncer que la intromissió dels estats en els mercats només pot provocar efectes negatius. La seva confiança en l'autoregulació de la macroeconomia contrasta amb l'obsessió per intervenir en la resta d'esferes socials. Ara, li ha tocat al futbol. Després d'haver fet el ridícul a Sud-àfrica, no només pel fet d'haver caigut eliminada en la fase de grups, sinó també pel lamentable espectacle que van oferir jugadors i seleccionador barallant-se entre ells, la selecció va aterrar a París i el primer que va haver de fer el capità, Thierry Henry, va ser assistir a la cita convocada pel president francès. Sarkozy s'ha acostumat a inventar una llei per a cada nou problema. El resultat real d'aquesta sobreregulació no es podrà comprovar fins d'aquí a uns anys, però de moment ha estat capaç de transmetre a la ciutadania un miratge d'autoritat. A Sarkozy no se li resisteix ni el futbol.
A primera vista, qualsevol podria intuir que el fracàs de França en el mundial es deu a un seleccionador, Raymond Domenech, que havia perdut el respecte dels jugadors, a un relleu generacional que no acaba d'arrencar i també a una dosi de mala sort. El mateix atzar que fa quatre anys el va ajudar a arribar a la final, ara l'ha empés amb crueltat cap a l'eliminació. Però a França, l'orgull ha sortit tan malferit d'aquest campionat que es necessita algun argument més. I aquí apareix Sarkozy. L'endemà de la desfeta, va comparèixer per reclamar uns «estats generals» del futbol francès que analitzaran la situació. La secretària d'Estat per a l'Esport, Rama Yade, ha exigit un «big bang» en el futbol del país, i fins i tot s'ha atrevit a dir que el sistema federal que regeix algunes federacions –a França, és un consell federal integrat per representants de jugadors amateurs, professionals, entrenadors, metges... el que gestiona el futbol estatal– ja no funciona. Segons Yade, cal «refundar un nou sistema per fer explotar el futbol francès». A la pràctica, el govern censura el funcionament intern d'òrgans privats com són les federacions esportives. La ingerència que no s'atreviria a aplicar a una gran empresa, per exemple, l'executa sense problema en un altre negoci aparentment molt més frívol com és el futbol. D'un dia per a l'altre, el futbol francès no rutlla. Ni es formen bons jugadors –i què hi ha de Ribéry, Benzema, Gourcuff, Lloris...?–, ni hi ha bons entrenadors –i Wenger, Blanc, Deschamps...?–, ni clubs que treballin bé –què deu pensar, Jean-Michel Aulas, president del Lió?–... Sarkozy, però, ja té un nou divertiment. Qualsevol dia, les alineacions de França es dictaran a l'Eliseu. I Silvio Berlusconi, a Itàlia, no trigarà a seguir els seus passos.