L’esport s’ha posat a la cua de les reclamacions, una cua tan llarga que fa basarda pensar qui quedarà dret quan li toqui el torn. Amb una pandèmia en plena vigència i que ja ens podem mentalitzar que no tardarem menys d’un any a deixar enrere, qui no aixeca el dit, o té les garrofes garantides perquè és d’un sector econòmic invulnerable (existeixen?) o ja es pot anar calçant. El sector de l’esport reclama 1.000 dels 50.000 milions de fons europeus que arribaran... a finals del 2021. I la pregunta torna a fuetejar l’aire: d’aquí a un any, qui quedarà dempeus per rebre aquestes ajudes?

La qüestió és tan evident que fa mandra haver-la d’argumentar: si tu, administració, em tanques la porta per decret (o per estat d’alarma, o per estat de necessitat sanitària...) no em pots imputar cap mala praxi, gestió o planificació. Si tu, administració, em talles les vies d’ingressos, ets tu, administració, qui s’ha de fer càrrec dels compromisos que jo no puc atendre perquè si no obro el bar, la botiga, el gimnàs o el club de futbol, no tinc ni un euro i no puc pagar.

Això, en principi tan simple, és el quid de la qüestió. I l’administració fa abaixar persianes, però no proveeix mesures pal·latives. És com els acords competencials dels anys del més genuí autonomisme: transferir competències és molt fàcil, però si en paral·lel no es transfereixen els recursos, és com no fer res.

En aquesta tessitura estem. En el cas de l’esport, la gravetat s’incrementa perquè el Secretari General del govern, Gerard Figueras, està alineat amb les reivindicacions del sector però no ha trobat comprensió en el Procicat ni amb l’ajuda de la portaveu Budó per aconseguir, com a mínim, que als recintes esportius se’ls tracti com als teatres i puguin tancar a les 11 de la nit.

Al govern, el mínim que se li ha d’exigir és que no perdi la capacitat d’aplicar la lògica. Aplaudim que s’estrenyi el setge a la combinació d’oci nocturn i alcohol, incompatible amb les mesures de prevenció de la Covid-19 (i l’administració ha de rescabalar l’amo de la discoteca, que no hauria de poder obrir fins que tot això passi). Però, dit això, algun dels doctes membres del Procicat és capaç d’explicar amb dades per què entrenar-se en un pavelló de 9 a 11 del vespre és una conducta de més risc que suar la cansalada de 7 a 9? De tan elemental, és inqualificable.

La realitat és que els governs propers no han optat per la via que funciona, que és la de fer milions de test sense parar i treure de la circulació gran part dels infectats. És el model de Corea del Sud. Implica una despesa important a curt termini i això fa més por que una nit de trons als responsables de les finances públiques, en una mirada de curta volada que espanta. Perquè quan aquests mateixos responsables facin la suma final de l’impacte de la Covid-19 (si s’atreveixen) i a la despesa sanitària directa hi hagin d’afegir els costos en la salut comunitària d’endarrerir proves diagnòstiques i intervencions, els esforços per reflotar l’economia i la despesa de sostenir la ingent quantitat d’afectats pel tancament d’empreses, es marejaran. I quan es recuperin, faran una comanda de milions i milions de tests ràpids...

Queda la cançó de l’enfadós. Qui paga? El govern català ha destinat 40 milions a la restauració. Una quantitat ínfima, però d’alguna manera s’ha de començar. No poden ser molts més de 40 perquè la clau de la caixa –i l’accés als fons europeus– la continua tenint l’estat espanyol, que és al capdavall qui té les eines econòmiques i legislatives per pal·liar i revertir aquest drama. A l’esport –amb el tot el seu pes en el PIB, en estalvis en salut, en cohesió social, en construcció de valors...–, de moment, zero euros.

Fa tres anys de l’1-O, tres anys de la declaració d’independència endreçada. Malgrat limitacions, discrepàncies, recels i disputes entre els que diuen tenir-ho clar, fins i tot la Covid-19 acaba sent un argument de pes per constituir un estat propi.