Passen serenament els últims dies de Joan Laporta a la presidència del Barça. S'acaba un mandat de set anys (i vuit controvertits dies) que es recordarà per sempre, i un dels tresors més preuats per a un periodista i segurament per a tots els barcelonistes seria ara saber què passa realment pel cap i pel cor del president sortint. Saber realment quin és el seu pensament i el seu sentiment d'aquests set anys apassionants en el sentit més ampli del terme. El cap i el cor de Laporta, tantes vegades una sola cosa. És ben sabut i notori que en la massa barcelonista els sentiments que ha provocat i que deixa Joan Laporta són prou controvertits i són també els pols en què es mou qualsevol balanç possible que es faci de la seva etapa. A l'hora de la recapitulació, el resultat de la suma i la resta dels fets no serà un freda dada estadística, sinó un conglomerat carregat d'emotivitat positiva i negativa alhora. La diferència és exactament la que hi ha entre la consideració de Laporta com «el millor president de la història del Barça» que proclamen convençuts els seus partidaris i com «el president del millor Barça de la història» que addueixen tant els que valoren els matisos com els seus opositors més ferms. En la balança de cadascú pesen més uns arguments que uns altres, sobretot quan tenen un bany d'emotivitat, cosa inevitable en un club que, abans que res, és un sentiment.

Tots els èxits es poden atribuir a Laporta perquè és el president d'aquests set anys i n'ha exercit cada minut. Per això també se li han d'atribuir cadascun dels errors i de les mancances. A pesar que res no ho ha fet sol, i també n'ha de quedar constància. Tot ho han fet entre molts, la llàstima és la disgregació que això ha comportar i que el president no només no ha sabut evitar sinó que ell mateix ha promogut amb la seva manera d'exercir el càrrec. Aquesta ambivalència l'explicava molt bé dijous el col·laborador d'El 9 Toni Brosa amb un encertat paral·lelisme: «Winston Churchill no va guanyar la guerra als alemanys, ho van fer els anglesos (i sobretot els seus aliats), però la història no pot explicar aquella victòria sense concedir un paper imprescindible i determinant a l'estadista anglès. Laporta no és Churchill ni el Barça és Anglaterra, però la història del Barça i el seu rol en el segle XXI no es podran explicar sense tenir en compte el paper imprescindible i determinant de Laporta.» Tothom ho pot valorar com vulgui, però només hi ha una cosa incontestable: sense Laporta el gran salt d'aquests set anys no hauria estat possible.

Una altra cosa és valorar com ha d'encarar el futur el club. I aquí s'ha de destacar la valentia implícita que hi havia en la resposta que els socis del Barça van donar a la pregunta de l'enquesta de TV3 el dia de les eleccions sobre si haurien votat per Laporta en el cas que s'hagués pogut presentar. Més del seixanta per cent van dir que no, en una correspondència gairebé exacta amb el suport que va tenir Sandro Rosell en l'elecció. Que el balanç general sigui positiu en aquests set anys no és considerat pels socis com un impediment per renovar persones, propostes i maneres. Això no és una resposta conservadora, com van voler fer veure alguns analistes, sinó una aposta valenta. I que no entra en contradicció amb l'àmplia majoria que valorava favorablement la gestió de Laporta en una enquesta de fa uns mesos a El Periódico. El Barça sempre és molt complex, però també sempre s'entén. Es poden donar les gràcies a Laporta per aquests anys. És més, s'ha de fer, com ho va fer Pep Guardiola (qui millor que ell per posar l'interès del club abans que el propi o d'altri) en la celebració de l'última lliga: «President, gràcies per aquests set anys.» I tot seguit també se li ha de dir que amb aquests set anys (i l'any sencer que mereixien ser aquells tramposos vuit dies) ja n'hi ha prou. Per sort, la grandesa que el destí del Barça es decideixi a les urnes permet posar a prova la validesa d'aquella dita catalana: «Val més boig conegut que savi per conèixer.» Sobre el temps, el canvi, l'estima, la por i la percepció de les coses ja hi ha una frase brillant que es recordarà per explicar qui ha estat Laporta. És del periodista d'El País Ramon Besa i la va posar en boca de Manuel Vázquez Montalbán, com a homenatge, en el discurs d'acceptació del premi que porta el nom del malaguanyat pensador del Barça: «Amb Laporta vàrem deixar de tenir por abans que el mateix Laporta ens fes por.» No em sembla que s'hi hagi d'afegir res més si no és només una cosa a títol personal: Joan, ens has donat molta guerra, per bé i per mal, i ara ja te'n pots anar en pau. El vent del temps polirà les arestes i quedarà el millor record de cada instant d'aquests set anys (i vuit dies) inoblidables.