De totes les opi­ni­ons que he sen­tit aquests dies arran d'aquest con­flicte emo­ci­o­nal que tenim els cata­lans sobre la selecció d'Espa­nya, em quedo amb un mis­satge d'un oïdor en una tertúlia radiofònica que va dir que per a ell els par­tits de la roja són «un cho­llo». Si gua­nya, se n'ale­gra pels juga­dors cata­lans que hi par­ti­ci­pen i pel model Barça que exhi­beix, i si perd, doncs no se'n va a dor­mir sense sopar. Aquest con­flicte amb la selecció espa­nyola només és un dels molts amb què els cata­lans hem hagut i hau­rem de con­viure, temo que, per desgràcia, encara uns quants anys més.

Ara bé, tret per supo­sat de la frus­tració de no tenir entre les par­ti­ci­pants la nos­tra selecció, que Déu n'hi do el paper que hi faria, com que a la vida hi hem vin­gut a dis­fru­tar, crec que aquest mun­dial ens està donant prous motius per sen­tir-nos molt satis­fets, i diria que orgu­llo­sos. El millor juga­dor del mun­dial, Messi, el vam des­co­brir i for­mar nosal­tres. En la selecció espa­nyola qua­tre cata­lans són titu­lars indis­cu­ti­bles. El sis­tema de joc que uti­litza l'equip de Del Bos­que és clara­ment el de Guar­di­ola, que a més, quan surt bé, dis­para l'entu­si­asme a Madrid i a la resta d'Espa­nya, fins i tot d'aquells mit­jans de comu­ni­cació pels que allò que tin­gui color blau­grana és ana­tema.

Això del fut­bol és, per sort, impre­vi­si­ble. Però si Espa­nya arriba lluny en aquest mun­dial podrem dir, amb tot con­ven­ci­ment, que haurà estat gràcies al Barça. Haurà estat un altre èxit blau­grana amb pro­jecció a tot el pla­neta. Si el fut­bol fos com la lite­ra­tura, la pin­tura i el cinema, a en Guar­di­ola se li hau­rien de reconèixer drets d'autor. No sé vostès, però diven­dres hi va haver moments que en lloc d'Espa­nya sem­blava un par­tit, no dels bons, però del Barça. I sen­tint-ne els elo­gis dels mit­jans espa­nyols, no vaig poder evi­tar pen­sar en el que els espera, i en el que diran, la tem­po­rada vinent a Madrid amb en Mou­rinho.

Està clar que el camí cap a la victòria és variat. Es pot seguir la ruta de Guar­di­ola o la de Mou­rinho, per citar-ne dues. El que sí que tinc clar és que per gua­nyar una guerra, que no una bata­lla –i per­do­nin el símil bèl·lic–, la ruta de Guar­di­ola dóna mol­tes més garan­ties. Si d'alguna cosa ser­veix el mun­dial, al marge de gene­rar negoci, és d'apa­ra­dor per veure per on va el fut­bol. I amb això crec que tot­hom hi està d'acord. El fut­bol, si vol con­ti­nuar sent espec­ta­cle, passa pel model del Barça. I això és una de les mol­tes coses que crec ens ha de fer sen­tir orgu­llo­sos aquests dies de mun­dial. No hi tenim la nos­tra selecció però sí que hi estem exhi­bint un pro­ducte total­ment made in Cata­lo­nia. Quanta raó tenien els cre­a­tius publi­ci­ta­ris que van pen­sar aque­lla frase d'«un equip de fut­bol va ser el cen­tre del món...»