Ronald Koeman no dirà que no llegeix ni escolta els mitjans –la roda de premsa després del partit contra l’Alavés el delata–, com han intentat fer-nos creure altres inquilins de la mateixa banqueta. Tot entrenador del Barça ha de tenir control del vestidor i coneixement de l’entorn i Koeman el té. No és estrany, per tant, que a Mendizorrotza se’l veiés a la defensiva. Ell és així, transparent, amb tot el que implica aquesta actitud professional i personal. No s’amaga de dir-li per telèfon a Luis Suárez que no compta amb ell, ni a Riqui Puig que li convé una cessió, ni a Ansu Fati que ha d’estar més concentrat, ni que l’equip ha de tenir un rendiment superior (aquí en diríem efectivitat, però també haurem d’admetre que el seu domini de l’idioma no és complet).

No és propòsit d’aquest editorial treure punxa a un partit que un Barça d’èpoques guanyadores hauria resolt per golejada. L’equip s’ha de reconstruir i Koeman, l’encarregat, té un pla i l’executa. Amb Pedri sobreeixint talent i maduresa i Ansu Fati fent anar de corcoll els rivals, les victòries semblaran més victòries i les ensopegades faran enyorar un Messi més jove que no tornarà. Es tracta d’estructurar un Barça diferent però que també pugui ser dominant, i això demana temps, treball –i facilitats per desenvolupar-lo– i diners. És segur que Koeman iniciarà aquest procés –de fet, ja està en marxa– i és una incògnita si el podrà culminar.

Amb l’heroi de Wembley 1992, encara que a part de la professió periodística li faci urticària que ens critiqui, el Barça té un entrenador sincer, que va de cares sense que la diplomàcia sigui la primera de les prioritats. Prou que s’ha vist quan, amb el mercat tancat, ha continuat insistint que vol Memphis Depay al gener. O quan ha manifestat que no l’havia sorprès la dimissió de Josep Maria Bartomeu. Quan detectem que també respon amb franquesa sobre la gestió que fa i farà del rendiment de Messi, haurem trobat la pedra filosofal que ha de portar pel camí de l’èxit la reconstrucció blaugrana. I no és fàcil, perquè ni Luis Enrique, ni Valverde ni Setién –que hem vist com s’arronsa d’espatlles en una conversa amb Vicente del Bosque que publica avui El País– van saber/poder/voler/atrevir-se a posar aquest espinós tema a debat.

En tot cas, el Barça té un entrenador amb ascendència, autoritat i personalitat que, malgrat això, no s’escaparà del judici a què el sotmetran els resultats. Té de coll aquesta estranyíssima temporada en la qual, tot i els titubejos en la lliga, no ha perdut res, però a partir del curs 2021/22, amb nou president i nova junta i qui sap si sense Messi, la pressió sobre el tècnic es multiplicarà per molt.