Quatre mesos sense Ansu Fati, fins a mitjan març. Mitja lliga a can Pistraus i en la Champions, ben just que pugui reaparèixer en la tornada dels vuitens que el Barça, amb tota probabilitat, jugarà.

Ansu Fati forma amb Messi i Dembélé el trio blaugrana amb més capacitat de desequilibri i finalització. Dels tres, a més, el jugador d’origen guineà és l’únic que s’ha mantingut al marge de les boires que, d’una banda, han afectat Messi des del 2-8 de la Champions, i també Dembélé, que –toquem ferro– està protagonitzant el període de més salut des que vesteix de blaugrana. També Messi va trobant algun motiu per tornar a somriure.

Sense Ansu i sense possibilitats de reforçar l’equip excepte que es tractés d’un jugador a l’atur, els pròxims dos mesos del Barça seran amb el que hi ha, que no és poc. Però el partit contra el Betis constata un cop més que quan Messi és al camp es converteix en la referència absoluta. Les passades filtrades sistemàticament cap a l’argentí per Pjanic o Pedri –dos nouvinguts– ho delaten. És la dependència de Messi, i és lògic que sigui així amb l’amenaça que continua exercint i que, concentrada en 45 minuts com dissabte, es revela letal. Sense Ansu, aquesta dependència –lògica, és el millor del món, i sense connotacions negatives– s’accentua.

Per tant, al Barça li convé la millor versió de Messi, un Dembélé resistent –que al camp esculli les millors opcions és de moment secundari– i un Griezmann que després de marcar a porteria buida s’hagi espolsat els fantasmes del damunt. Amb Pedri, Dest i De Jong, han de ser arguments suficients per passar aquests dos mesos fins que es pugui intentar el fitxatge de Memphis Depay. Sobretot si Ronald Koeman continua explorant camins per donar forma a un equip resolutiu també sense Messi, que és el titànic encàrrec de fons que té el tècnic holandès i en el qual va acumulant petits èxits parcials.