No n'aprendran mai. Han d'imposar, cridar de manera histèrica, fins a arribar a ofendre, però mai no intenten seduir, xiuxiuejar, captivar amb la dolçor de les expressions. Tot és ranci, caspós i agressiu. És la manera de fer majoritària dels mitjans espanyols amb la seva selecció. I mira que poques vegades ho tindran més bé, els aficionats catalans volem que els jugadors que animem partit rere partit amb el Barça juguin bé i, alhora, esperem que ens diguin que respectaran la nostra contradictòria visió de la selecció roja. Però res. Crits matussers, parcialitat escandalosa, violació del concepte del futbol.

No podem anar a favor de tot el que ens recorda l'exclusió, la intolerància, la sublimació de la bandera franquista per un bou, animal preciós, que és usat com a símbol de l'Espanya de sempre.

No entenen, no volen entendre, malgrat que ho saben, que les paraules expressen sempre sentiments. Que darrere la constant grolleria patriotera, la majoria dels catalans que defensem la nació que som, malgrat els del Constitucional i la consegüent celebració a la plaça de toros de Sevilla, hi veiem la negació de la nostra llengua i cultura, la violència secular contra els nostres drets seguida de l'empobriment del país amb un espoli constant.

Canviaran algun dia? No, mai, és incompatible amb la seva manera de ser. Fer-ho voldria dir acceptar la pluralitat, la diferència, la nostra cultura amb igualtat de drets que la seva, el triomf veritable de la democràcia. El respectar el dret que tenim a decidir, que dia a dia, pobres sords, ens neguen. Però avui contra Portugal o demà contra tot Europa, dir-hi la nostra, ser com lliurement escollim avançarà. Més enllà del futbol, un joc preciós que és embrutit per tants cridaners, es fa evident que tot el que no és voluntari és obligat i, des de la violació, mai no es pot pretendre enamorar ningú.