No n'apren­dran mai. Han d'impo­sar, cri­dar de manera histèrica, fins a arri­bar a ofen­dre, però mai no inten­ten seduir, xiu­xi­ue­jar, cap­ti­var amb la dolçor de les expres­si­ons. Tot és ranci, caspós i agres­siu. És la manera de fer majo­ritària dels mit­jans espa­nyols amb la seva selecció. I mira que poques vega­des ho tin­dran més bé, els afi­ci­o­nats cata­lans volem que els juga­dors que ani­mem par­tit rere par­tit amb el Barça juguin bé i, alhora, espe­rem que ens diguin que res­pec­ta­ran la nos­tra con­tra­dictòria visió de la selecció roja. Però res. Crits matus­sers, par­ci­a­li­tat escan­da­losa, vio­lació del con­cepte del fut­bol.

No podem anar a favor de tot el que ens recorda l'exclusió, la into­lerància, la subli­mació de la ban­dera fran­quista per un bou, ani­mal preciós, que és usat com a símbol de l'Espa­nya de sem­pre.

No ente­nen, no volen enten­dre, mal­grat que ho saben, que les parau­les expres­sen sem­pre sen­ti­ments. Que dar­rere la cons­tant gro­lle­ria patri­o­tera, la majo­ria dels cata­lans que defen­sem la nació que som, mal­grat els del Cons­ti­tu­ci­o­nal i la con­següent cele­bració a la plaça de toros de Sevi­lla, hi veiem la negació de la nos­tra llen­gua i cul­tura, la violència secu­lar con­tra els nos­tres drets seguida de l'empo­bri­ment del país amb un espoli cons­tant.

Can­vi­a­ran algun dia? No, mai, és incom­pa­ti­ble amb la seva manera de ser. Fer-ho vol­dria dir accep­tar la plu­ra­li­tat, la diferència, la nos­tra cul­tura amb igual­tat de drets que la seva, el tri­omf veri­ta­ble de la democràcia. El res­pec­tar el dret que tenim a deci­dir, que dia a dia, pobres sords, ens neguen. Però avui con­tra Por­tu­gal o demà con­tra tot Europa, dir-hi la nos­tra, ser com lliu­re­ment esco­llim avançarà. Més enllà del fut­bol, un joc preciós que és embru­tit per tants cri­da­ners, es fa evi­dent que tot el que no és volun­tari és obli­gat i, des de la vio­lació, mai no es pot pre­ten­dre ena­mo­rar ningú.