El dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones és una anomalia descomunal l’any 2020 i, malgrat això, és tan insuficient que fins que no s’estengui als altres 364 dies de l’any. L’eliminació de la distància entre home i dona a nivell social, laboral o retributiu va fent progressos, lents però implacables, i s’haurien d’estendre obligatòriament a la resta d’identitats, que això d’home i dona és una simplificació impròpia de societats que presumeixen d’avançades.

El drama és, però, que mentre s’intenta legislar per l’equiparació i la paritat de gèneres, es continua exercint violència contra la dona i contra les identitats minoritàries. La violència existeix des que se’n traspassa el llindar, tingui el grau que tingui, però quan el degoteig de víctimes mortals no s’acaba mai les consciències haurien de trontollar més del que ho fan.

Quan algú neix, no té ni consciència de ser qui. Aquell dia comença a estructurar-se la seva personalitat a partir d’un procés de socialització. Això és, parlem de l’educació, en el sentit més extens del terme. La violència de gènere, o com se n’hagi de dir, només té una solució educativa, que no s’ha d’entendre com una responsabilitat de la comunitat educativa, ni tan sols d’aquesta i de la família. La formació de la personalitat i de l’estructura de valors d’un individu és una feina integral i multidisciplinar, amb un pes enorme de la publicitat i els estereotips que consolida.

I quina és la contribució que hi pot fer l’esport? Sobre el paper, podria tenir un paper com a eina de consolidació del respecte i la igualtat. Però l’etapa formativa de l’esport, la que permet introduir l’esport mixt –nova simplificació, però útil per entendre’ns– dona pas a la fase competitiva massa aviat. I en l’etapa formativa, la pràctica sense distinció de gènere és a les beceroles. I tampoc estem per presumir. Podem estirar-nos els cabells per un conveni de les futbolistes que fa vergonya –però és més que no tenir-ne!– i lamentar que només el tennis estigui a prop de la paritat retributiva. Però un vestidor pot ser molt cruel amb la diferència. Només cal intentar recordar algun esportista home que hagi admès una orientació diferent a la d’heterosexual. Sobren dits en una mà. És o no una qüestió d’educació.