No s’ha mort un futbolista, i és un dels cinc més transcendents de la història. Però si el debat pel número 1 amb Messi està obert, és en el terreny esportiu. Messi –tampoc s’ho proposa– no serà mai un mite sociològic. L’impacte de Maradona ha anat molt més enllà de l’esport fins al punt que el personatge ha devorat el futbolista, que ja és dir.

El Maradona futbolista va ser un jugador extraterrestre. No només pels dos gols contra Anglaterra –el que arrenca des del mig del camp i el conegut com ‘la mà de Déu’– amb el conflicte de les Malvines encara sagnant camí de la copa Jules Rimet a Mèxic 86. Un, prodigi de talent. L’altre, paradigma del murri, del llest perquè ha passat gana, del trampós.

Maradona ha estat un esportista sobrenatural que ha viscut entre trampes. No només la del gol contra Anglaterra. El seu clan familiar en va ser una d’enorme: una colla de morts de gana que de sobte es van veure inundats de diners i no estaven preparats per gestionar-ho. I Diego tampoc tenia aquesta formació.

Ser argentí ha potenciat exponencialment el seu caràcter de mite. També ho han fet el seu origen pobre, gens il·lustrat, la seva rebel·lia intrínseca, les seves addiccions mentre feia publicitat recomanant no consumir drogues, l’espiral autodestructiva en què va entrar quan va canviar Barcelona per Nàpols, les seves simpaties amb els règims bolivarians... Mai va fer triomfar cap equip com a entrenador, però la condescendència que han tingut amb ell a l’Argentina quan ha dirigit l’albiceleste contrasta amb la severitat cap a Messi. Protagonista de controvèrsies i col·leccionista de febleses pròpies de la condició humana, ha mort en el dia internacional contra la violència de gènere, el motiu d’una denúncia de la seva primera dona fa tot just un any i mig. Una vida tan caòtica, plena d’alcohol, drogues, crisis de salut... tan desendreçada que ordenar-la i estructurar-la és una feina titànica a la qual es llançaran una pluja d’aspirants a biògraf.

Maradona va jugar al Barça, sí, però aquells dos anys es recorden menys pel futbol i més per l’hepatitis, la greu lesió per l’entrada criminal de Goikoetxea, la batalla del Bernabéu en aquella final de copa contra l’Athetic que va acabar com el rosari de l’aurora i les nits perdudes pels paparazzi perseguint-lo des que sortia de casa fins que es tancava en locals on evadir-se a la seva manera. Centrat, hauria pogut donar moments del glòria al Barça, però Maradona i centrat formaven un oxímoron i així ha estat fins al final d’un dels pocs esportistes que ha esdevingut una icona global.

Villa Fiorito, un barri molt perifèric de Buenos Aires on sobreviure era l’únic èxit a l’abast, va veure créixer el Pelusa. Res a veure amb el luxós Tigre, la urbanització blindada que l’ha vist morir. Descansi en la pau que no ha tingut en vida.