A menys que el pròxim president arribi amb un imprevist pa a sota del braç, al Barça li tocarà afrontar un replantejament esportiu global, fruit de les limitacions econòmiques que la pandèmia ha posat en primer pla però que ja s’havien cuit en una època que, en termes econòmics, s’havia caracteritzat per exercicis amb equilibri comptable en paral·lel a un deute que ha deixat el club sense marge de maniobra, tant per projectes esportius com per afrontar noves estratègies patrimonials. Per fer fitxatges i per abordar l’Espai Barça, parlant en plata.

Carles Tusquets i els seus executius estan a punt de tancar un acord per la reestructuració –prohibit dir-ne rebaixa– de les partides salarials de la plantilla de futbol que, no ens enganyem, constitueixen el gruix de la despesa, perquè les retallades que es puguin fer a les seccions seran un maquillatge –dos anys de la cara secció de bàsquet no arriben a pagar una temporada de Messi–. Es plantejaven reduir de 190 milions els costos salarials de la temporada 2020/21 –la retallada d’ingressos prevista supera clarament els 200– i han embastat un acord per 122 i 50 en variables. És a dir, 172 milions en salaris que corresponien a aquest exercici i que es traslladen als següents. El resum és obvi: molts milions menys per gastar cada temporada. S’ho trobarà el pròxim president però, és que potser hi havia alguna alternativa? No, és clar. El principi de realitat és inqüestionable.

Malgrat tot, el president que sortirà de les eleccions del gener tindrà la seva política econòmica condicionada per uns compromisos que no seran seus, una circumstància que s’haurà d’atendre a l’hora de fer judicis. L’aspecte positiu d’aquest condicionant és que obligarà a mirar cap al planter, tant per confeccionar la plantilla com per escollir un entrenador amb vocació d’aprofitar La Masia. Fins ara, Koeman ha demostrat que amb ell s’hi pot comptar, sigui per valors del tècnic o pel ja esmentat principi de realitat. Ara falta veure com l’holandès manté el complicadíssim equilibri entre una transició generacional imprescindible i la necessitat d’entrar trofeus a les vitrines.